De diables, segons Amades, se'n conservaven a Catalunya l'any 1954 només a Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, l'Arboç, Sitges, Sant Quintí de Mediona; a Berga n'hi havia de dos tipus: les maces i els plens. També afirma que n'hi havia hagut a Piera, Capellades, Igualada, Valls, la Selva del Camp, Reus, Tarragona, Torredembarra, Falset, Montblanc i el Vendrell. El document més antic trobat fins ara a l'arxiu a Berga és de l'any 1621, diu que hi havia dos diables i Sant Miquel. A l'Arxiu municipal de la ciutat de l'Alguer hi ha molts documents que expliquen les figures del Corpus, com el Llibre de les Cerimònies, on s'explica que l'any 1586, per Corpus Christi, a la processó d'aquell any «... se fan los personatges... de Sant Miquel que van davant lo Santíssim Sagrament i los Àngels», també en aquest arxiu de la ciutat catalanoparlant de Sardenya hi trobem una ordre de pagament al clavari Nicolau Leony per les despeses dels consellers per les festes de Corpus de l'any 1649 per un «... diable de la massa... i... Tambor» -a l'Alguer com a Berga tenien per instrument de percussió un tabal-tambor.

Carles III, en la Reial Cèdula del 10 de juliol de 1780, va prohibir l'assistència a la processó de tota la comparseria festiva que feia segles que l'acompanyava. El text deia «... se manda que en ninguna Iglesia de estos Reinos sea Catedral, Parroquia o Regular, haya en adelante Danzas, ni Gigantones sino que cese del todo esa práctica en las Procesiones y demás funciones Eclesiásticas, como poco conveniente a la Gravedad y Decoro que en ellas se requiere...». Aquesta Reial Cèdula fou enviada a totes les autoritats eclesiàstiques i civils del seu reialme. Fins aleshores de diables a Catalunya i a la resta de Països Catalans n'hi havia hagut a molts indrets. Albert Rumbo explica que Berga havia tingut una diablessa, feia centenars d'anys, com ara a molts indrets de Catalunya la tenen, per cert la diablessa sempre havia estat un home.

El document més antic trobat -fins ara- a l'Arxiu a Berga de les maces és de l'any 1621, i indica que hi havia, només, dos diables i Sant Miquel. A la descripció de la Patum tramesa per Marià de Giblé, regidor degà de Berga, a Zamora de l'any 1790, conservada a la biblioteca del Palacio Real de Madrid, com en el dibuix de Ferran Sagarra de l'any 1838 encara són una sola cosa.

Mossèn Armengou diu que en el programa de la Patum de l'any 1900 ja es distingeix entre les dues classes de diables, transcriu d'aquell programa «aqueixos balls es repeteixen tres o quatre vegades, amb la diferència que des de la segona els diables i mulassa van plens i el brogit resulta grandiós». Armengou indica que anar ple, per a la guita era portar tres fuets en comptes d'un; també afirma que en el cartell de les festes del Corpus de l'any 1906 només es parla d'un únic salt de diables. Cal dir que quan van començar a posar-se al damunt fuets al cap i a la cua es va començar a dir que els «diables van plens de foc», d'aquí els ve el seu nom, plens. Rumbo creu que la definitiva separació entre maces i plens va ser entre el 1911 i el 1920, «en els salts del matí, ... els salt dels diables corresponia a les nostres Maces actuals. Al vespre, en canvi sota l'únic nom de diables, hi trobem les dues formes i acaba les Maces sortien en la primera tanda i els Plens, en les restants».

L'any 1960, el diumenge de Corpus van saltar vuit noies, això va significar un important canvi en la Patum, fins llavors tot eren només homes. El 1963 es va incorporar la música per als salts de la Patum de lluïment. L'autor és el músic de berguedà Joan Trullàs. L'advocat i antic batlle de Berga Jaume Farguell em va explicar que un dia se li va presentar l'advocat Juli Cardona i el va fer anar a l'ajuntament per que interpretés amb el piano, que allà hi havia, la música d'en Trullàs davant de l'alcalde Joan Noguera, a qui va semblar molt encertada. L'alcalde, la va fer tocar aquell mateix any a la plaça. Però fou un encert que no fos suprimit el so del repic del tabal a les Patums de lluïment, alhora que a la nit, sense cap més música que el tabal, aquest salt ens transporta a com devia de ser la Patum en segles passats.