En ple enrenou pel destí del rei emèrit, dijous a la tarda algú m'enviava un d'aquells acudits que circulen de mòbil en mòbil, sempre a remolc de l'actualitat. Sobre una foto on se'l veia traient el cap per la finestra del cotxe, com si fes unes declaracions a la premsa, s'hi llegia: «Aún no sé dónde me voy a ir. Igual me voy a Manresa». I aquell «Manresa», escrit en una tipografia diferent, ja donava a entendre que alguns altres devien haver rebut el mateix missatge referit a Reus o a Calataiud. Vaig riure, ho vaig trobar ocor-rent. Després vaig pensar que si es plantegés la possibilitat d'acollir el rei a canvi d'altres passavolants hi firmava ara mateix. Sé que si això passés es reunirien d'urgència totes les forces democràtiques, populars, socials, alternatives, antifeixistes, antipatriarcals, «de progrés»... Posarien el crit al cel i convocarien a tota la ciutat a sortir al carrer. Tindrien aquella reacció que molts hauríem volgut veure davant l'arribada de molts altres personatges indesitjables i que sabem que no la tindran mai. Ben al contrari: afalagaran els delinqüents buscant-los aixopluc i mobilitzant tot el personal i els mitjans que calguin perquè estiguin ben atesos. Afavorint-los a ells i fent els ulls grossos amb altres, Manresa s'ha anat degradant a marxes forçades, convertint-se en una ciutat que cada dia fa més fàstic, més pena i més por, sobretot més por.
Parlava del rei però faria extensiva l'oferta a Iñaki Urdangarín, Jordi Pujol, la seva senyora i tots els seus fills, i a d'altres protagonistes de les cròniques judicials com Rodrigo Rato, Luis Bárcenas, Jaume Matas, Maria Antònia Munar, Francisco Correa, José Antonio Griñán, Daniel Osàcar, Jordi Montull, Fèlix Millet... A ells i a tots els tallats pel mateix patró us els canviava ara mateix per tota aquella colla cada dia més nombrosa que han fet de Manresa una ciutat sense llei. Ja ho sé, que fan més mal els que roben des dels despatxos que els que pispen una cartera... però aquesta reflexió sol sortir de la boca d'aquells a qui mai els han robat la seva, ni els han atracat a punta de navalla, ni els han ocupat la casa i els l'han destrossada o les han pujat a un pis i les han violat. I arriba un moment en què un es torna pragmàtic. Sé que amb tots els anteriors Manresa no guanyaria en ciutadans exemplars, però viuríem més tranquils, amb menys robatoris, amb menys violència i sense tenir por d'anar pel carrer. Per això, posats a triar, preferiria conviure amb tota aquella tropa que amb aquesta xusma.
