Henry David Thoreau va escriure «Walden, la vida als boscos» a mitjan segle XIX. En el llibre narra la seva experiència de més de dos anys vivint en una cabana construïda per ell mateix al costat del llac Walden, en el qual es banyava cada dia, excepte quan la capa de gel era impenetrable. Crec que no va fer gaire d'ermità, perquè tenia la casa familiar no gaire lluny i hi anava cada pocs dies. Però sí que va realitzar un experiment per poder-lo narrar després. Ho va fer en nom de la dissidència del lliure pensador amo del seu destí en primera persona. El que va demostrar és que treballar un dia de cada set, menjar per viure i no viure per menjar, passejar quatre hores al dia i tenir temps per gaudir del meravellós regal de l'existència és un molt bon negoci. A la pel·lícula «El club dels poetes morts», de Peter Weir (1989), a banda de Walt Whitman, Thoreau és l'altra gran referència i se l'esmenta en diverses ocasions. Si fa més de segle i mig hi havia necessitat d'aturar el món per baixar i quedar-se sol en una cabana al mig del bosc, ara friso per saber quina cara posaria el filòsof i pensador nord-americà en un mon ple de gent que camina sola o condueix sense acompanyant amb mascareta. Un món ple de persones que també volen anar-se'n a una cabana al bosc, però per motius que res no tenen a veure amb els seus.