11 de agost de 2020
11.08.2020
Regió7

Els barrets de l'Elisabet

10.08.2020 | 22:30
Els barrets de l'Elisabet

Al final, als defensors de la casa reial espanyola només els queda un argument mitjanament sòlid: si països amb un nivell de progrés humà, llibertats civils i polítiques i cohesió social envejables tenen rei o reina, això voldria dir que no hi ha contradicció entre democràcia i monarquia. L'argument és evidentment rebatible, però cal admetre que té una certa consistència. La qüestió determinant, tanmateix, és que les deficiències democràtiques intrínseques d'una institució política hereditària com aquesta quedin compensades pel consens entorn no tant a la institució en ella mateixa, sinó al que representa. Seria, per tant, en el simbolisme, en els valors polítics i ideològics que encarnen cada una de les monarquies, on hauríem de focalitzar el debat. Vegem-los breument:

Els regnes de Noruega, Dinamarca, Suècia i els Països Baixos tenen quatre característiques en comú: són països considerablement homogenis nacionalment, els nombrosos anys d'hegemonia socialdemòcrata -i la potent tradició liberal neerlandesa- ha reduït la monarquia a la mínima expressió, són nacions relativament petites que busquen referents simbòlics clars i reconeixibles i -important- la monarquia va jugar un paper de resistència enfront de l'ocupació nazi (Suècia a part), que li va atorgar un plus de legitimació. Per això la monarquia, en aquests països, representa la unitat, la independència i la dignitat de la nació, conceptes discutibles, sí, però que generen gran acceptació social. Són (o es pretenen) part del poble i per això passegen en bicicleta, fumen a la tele i es vesteixen i comporten en públic com la classe mitjana.

El cas belga no és exactament el mateix. Tot i el seu paper polític discret i l'escrupolós trilingüisme exhibit (a anys del dels seus homòlegs espanyols), el rei no genera el mateix consens per una raó òbvia: la unitat de l'estat que encarna està en oberta discussió, sobretot a Flandes.

El reialesa britànica menja a part. Allà, la gamma de connotacions que presenta la monarquia és força més complexa. Representa la unitat (plurinacional) del regne i la reivindicació -com a cap de la Commonwealth- del passat i el llegat imperials, però també exemplifica i presideix l'explícita divisió de classe que de manera tan descarnada travessa la societat britànica. Per això la reina no es comporta mai com el poble, no pretén fer veure que és una més, no es vesteix i comporta com ho faria una dona de classe mitjana (o encara menys de classe obrera) sinó com una reina, amb aquells vestits, aquelles bosses de mà i aquells barrets, ridículs potser, però únics i distintius.

I l'espanyola, de monarquia, què simbolitza? La resistència contra el feixisme no, això és segur. De fet, al contrari, representa la continuïtat de la concepció més conservadora i retrògrada de l'Espanya eterna, la de la reconquesta, l'imperi, la restauració i el franquisme de qui en preserva l'herència: la sagrada unitat, el poder oligàrquic i l'aliança incondicional amb els EUA. Per això els reis espanyols (pare i fill) no vesteixen ni com la classe mitjana urbana ni com la reialesa britànica, sinó com la gent amb qui habitualment es relacionen: la pijeria madrile-nya.

Així doncs, si la monarquia simbolitza i reforça tot allò contra el que sempre ha lluitat l'independentisme d'esquerres, posar-hi fi ha de ser un objectiu indiscutible; i el republicanisme espanyol, l'aliat inevitable. L'única condició, no empenyorar en l'operació el dret a l'autodeterminació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.