La Generalitat ha passat de transmetre una imatge d'absoluta inoperància davant del creixement inesperat dels casos de covid a projectar un esperit de lluita encomiable, sortint a buscar els casos al carrer. No sabem si uns quants centenars de testos fets a voluntaris que segurament són els més neguitosos i aprensius, i no pas els que han corregut més riscos, poden ser realment determinants per aturar l'expansió de la malaltia però, sigui com sigui, que el Govern prengui la iniciativa és tot un canvi. En aquesta nova actitud s'hi inclou, per fi, la contractació dels esperadíssims rastrejadors d'amics i familiars dels contagiats, l'exèrcit que tots els experts asseguren que serà determinant en aquesta batalla. Això també està molt bé. Però a hores d'ara no sabem quants rastrejadors hi ha, i les xifres que es manegen no són d'exèrcit; ni tan sols no són d'escamot. Sabem que darrerament n'han destinat 9 al Bages i el Berguedà (230.000 habitants) i que se'n contracten des de diferents bandes i amb diferents fórmules. Però cal preguntar-se si uns quants grapadets són suficients per trucar, localitzar, informar, tornar a trucar per fer seguiment i, si el seguiment és insatisfactori, fer-hi alguna cosa. Les xifres amb què es treballa deuen ser molt parcials, oi? Semblen ridícules però només ho semblen, oi? Tenen asos a la màniga, oi? No estem tan malament, oi?
