Fa un mes escrivia en aquest espai que em sentia descalendaritzat. I amb aquest terme inventat volia transmetre que, amb tot això de la pandèmia, patia una desubicació cronològica, causada segurament per la pèrdua de referències temporals que el virus havia anat fent caure, l'una rere l'altra (Rams, Pasqua, Sant Jordi, finals de curs, festes majors...). Passen els dies, el virus segueix convivint amb nosaltres (o nosaltres amb ell), els efectes col·laterals persisteixen i el meu calendari interior continua alterat, com un pèndol que es mou en un present d'imatges de futur de ficció i de passat ja viscut. M'explico. Tot i que ja ho hem arribat a interioritzar i (gairebé) normalitzar, encara hi ha moments que em colpeix la imatge quotidiana de rostres semiocults per les mascaretes. M'imagino fent una fotografia dels nostres carrers avui amb vianants emmascarats, i fent un viatge en el temps, tan sols sis mesos enrere, per mostrar-la a la ciutadania prepandèmia. Pensarien que allò que els mostraria era un fotograma de pel·lícula de ciència-ficció, catastrofista, futurista. Però també els podríem mostrar imatges de rieres i basses plenes de banyistes, i de platges espaiades com si l'aigua intimidés. I creurien que els obríem un àlbum de records, de quan les vacances eren d'estar per casa i la sorra i el mar una descoberta.