Efectivament, l'Estat espanyol es troba en hores baixes: crisi econòmica i atur endèmics, mala gestió de les finances públiques, corrupció estructural dels partits polítics, amiguisme, corporativisme i oligopolis dins d'una capital antropòfaga, excés de funcionariat, justícia polititzada, pèrdua creixent de pes internacional, manca de respecte per la seva diversitat nacional, i una monarquia -pilar de la unitat i que hauria de ser exemplar- indigna i dedicada, per postres, als negocis foscos i criminals.

Precisament, la baixíssima qualitat democràtica de les seves institucions es fa ben palesa amb el control exercit per tota l'estructura administrativa-funcionarial, encarregada de vetllar, amb l'empara i les instruccions del Tribunal Constitucional, perquè res no es mogui i tot continuï igual sota una capa de vernís pretesament democràtic. Un exemple ben recent ha estat la impossibilitat «legal» de poder publicar el text sencer de l'acord del Parlament de Catalunya al seu diari oficial. Així, frases com «superar aquest règim monàrquic és constituir efectivament la república catalana com un estat de dret, democràtic i social», o les mencions a la «monarquia corrupta delinqüent», les acusacions a Felip VI d'haver «participat concertadament amb la resta de poders de l'Estat en la repressió i laminació de drets del poble català» i la reprovació al rei «per dècades d'impunitat i d'enriquiment il·legítim» han estat censurades. Visca la democràcia espanyola!

Tot plegat és el resultat d'un estat fruit de la decadència d'un vell imperi monàrquic (de la dinastia dels Àustria i després dels Borbons) que abraçà els segles del XVI al XIX. La pèrdua progressiva de les seves colònies extrapeninsulars es va anar accelerant durant la dinovena centúria (curiosament quan encara els altres imperis coetanis les conservaven), moment en el qual va començar a voler modernitzar formalment la seva aparença estatal i establir un sentiment «espanyol» de pertinença a un projecte comú. Però partia d'un pecat original: pensar que tot s'havia de fer a imatge i semblança de la cultura i les lleis de Castella, el poble demogràficament i territorialment més gran. La proposta implicava no admetre una realitat plurinacional innegable, que s'havia estructurat en diversos regnes abans de la unificació imposada per la força pels Borbons a principi del XVIII.

Un estat pot ser, teòricament parlant, eficient encara que els seus ciutadans siguin de cultures i maneres de fer diverses. Si és capaç de gestionar bé aquesta diversitat i alhora sap generar dinàmiques propositives i adequades a les necessitats econòmiques i socials, pot funcionar raonablement bé. No és el cas d'Espanya, que, a banda del pecat original al qual abans he fet referència, té un model clarament improductiu i fruit d'un tarannà més propi de les elits extractives que controlen un imperi colonial. O sigui que, a més, és un desastre total a l'hora de gestionar i donar servei als seus administrats. I té, per altra banda, al·lèrgia a qualsevol estructura de tipus federal.

Així, doncs, en el moment present som dins d'un estat ruïnós i fallit. La voluntat de Catalunya de decidir democràticament el seu futur els darrers anys l'ha despullat i ha fet sorgir la seva ànima més intransigent. És, per tant, perillós perquè s'adona que es pot trencar en qualsevol moment i actua com un animal ferit. No té prou autoestima per seduir i millorar al mateix temps la seva eficiència. Només es veu capaç d'imposar per la força bruta, encara que aquesta la revesteixi de teòrica legalitat. Caldrà estar atents i actuar amb el cap fred. Així ens ho explica el vicepresident del Parlament, Josep Costa, al seu llibre Eixamplant l'esquerda. Hi guanyarà la independència (ed. Comanegra). Un bon manual per reprendre la lluita de l'alliberament nacional català amb renovades energies. Això sí, caldrà ser molt curosos en les formes -impecablement democràtiques- actuar amb decisió quan toqui i fer servir la intel·ligència. A veure si ho sabem fer!