Aprofitarem que som en ple agost per badar i elucubrar, tots plegats, badant els uns amb els altres, em refereixo als humans, aquesta espècie animal que té una gran capacitat, i necessitat, de relacionar-se. La societat es forma de la suma d'individus i de les relacions entre ells. Ja vàrem badar sobre les diferents possibilitats de com s'estableixen aquestes relacions i s'organitzen les diferents societats; poden esdevenir, les societats, més jeràrquiques, solidàries, tenir projectes a mitjà i llarg termini, sentit de transcendència..., però avui badarem en un esgraó més baix, una mirada en la comunicació interpersonal.

He de confessar que m'he perdut entre els nous «mantres» que ens llancen, mai més ben dit, amb voluntat de llançar missatges positius, les autoritats, competents? En general, els «mantres» tenen com a objectiu relaxar i ajudar a la meditació personal. Meditar, no ho sé, però fer donar voltes al magí, per tal de discernir entre la nova realitat i la nova normalitat sí que ho han aconseguit. La nova normalitat, de normal, no en té gran cosa. No sembla gaire normal, en aquesta etapa de desconfinament, que haguem de mantenir distància, rentar-nos les mans de manera continuada, sortir al carrer i trobar establiments tancats, no poder arreplegar-nos gaires persones, i a més a més, que la informació i la comunicació siguin més generadores d'incertesa que de criteris per tenir una base sòlida.

I per centrar l'article d'una vegada, si els humans som animals socials, i la tendència es trobar-nos, xerrar, compartir, a hores d'ara, com ens comuniquem? Per seguretat i protecció del contagi de la covid-19, en les relacions personals, quan es troben persones que no conviuen en la mateixa llar: distància i mascareta, la meitat de la cara tapada, en les converses. I aquí volia anar a parar, la capacitat d'esbrinar o comprendre l'altra persona quan es dialoga, interferida per un tros de roba, ens mirem a la cara, no sabem si l'expressió facial és d'avorriment o mostra interès, ens queden només els ulls. Els ulls parlen més del que sembla. Els bons badocs, de sempre, miren als ulls. Fa anys, el docent que més em va ensenyar a desenvolupar eines de coneixement duran les entrevistes, em proposava un exercici; durant l'entrevista mira als ulls de l'altre i oblida la part baixa de la cara com si estigués tapada, exactament la que ara tapa la mascareta, mira si es correspon el sentiment d'allò que explica, verbalment, l'interlocutor, amb la mirada i l'expressió dels ulls. I és que els ulls parlen, poden estar vius, amb mirada clara i franca, poden estar apagats sense mirar a un lloc concret, sense respondre a la nostra mirada, manifestar tristor, mirar cap a terra, evitar la nostra mirada, estar plorosos, distrets mirant a tot arreu sense centrar-se en un punt, indicar un estat de somnolència o de certa ambigüitat. La mirada, per a molts, atractiva de Humphrey Bogart, ho era perquè tenia una miopia galopant, mirava però no veia res amb nitidesa, i això el feia més atractiu. Una vegada més, la incertesa, a alguns, els enganxa.

Badocs del món, som davant d'una situació apassionant de badar i interpretar i intentar entendre l'altre, d'empoderar l'empatia, que diríem ara. I és que sempre ens quedaran... els ulls!