Davant de la pandèmia de la covid-19 el departament de Salut de la Generalitat va incloure les persones de més de 60 anys en els grups de risc, juntament amb les que patien afectacions pulmonars, les que estaven immunodeprimides... Estadísticament es va identificar aquests grups de risc a partir del percentatge de persones que tenien afectacions greus derivades del coronavirus.

El fet de determinar que es formava part d'un grup de risc pel sol fet de tenir més de 60 anys va ser únicament una discriminació per l'edat. Amb aquesta inclusió es va donar a entendre que l'edat era una causa de perill, quan no era veritat. No existia, ni existeix, causalitat entre l'edat i les complicacions de la covid-19.

És veritat que les velles i els vells tenien més complicacions, que hi havia correlació edat/afectació, però aquesta relació no era de causalitat. Hi havia més afectació en la gent gran perquè tenien comorbiditat, és a dir, patien altres malalties prèvies que provocaven les complicacions. No era l'edat que les provocava. Ningú mor de vell/a. Es pot morir per una pneumònia, per càncer... però no per tenir una edat determinada.

Aquesta discriminació, l'edatisme, que està tan arrelada a la nostra societat i que va incloure els/les vells/es en els grups de risc només per la seva edat, és la mateixa que va permetre que hi hagués persones que no es derivessin des de les residències als hospitals, tal com vaig fer referència en l'article «Edatisme i masclisme», publicat en aquest diari el 27 de maig d'enguany.

El que semblava una mostra d'amor, el fet de protegir la gent gran, tot infantilitzant-los, va esdevenir una tortura innecessària per a moltes persones velles a les quals es va «protegir» de tenir contacte amb fills i nets i, a molts de les quals se'ls va deixar en completa solitud; tot plegat va empitjorar la seva salut i les seves ganes de viure.

Va ser un immens error. Les velles i els vells no eren vulnerables pel fet de tenir una edat determinada, ho eren, com els més joves, si teníem comorbiditat, és a dir, si tenien altres malalties. En el meu cas, per exemple, sí que era una persona de risc però no per ser gran sinó per estar immunodeprimit.

El mateix edatisme que va associar la mortalitat covid-19 amb la gent gran i va estendre la seva percepció de fragilitat, ha fomentat la percepció d'immunitat a una part de les persones joves, i de les que encara se'n consideren -tot i no ser-ho-, i ha propiciat actuacions incíviques i perilloses basades en una falsa sensació de seguretat.

El perjudici que l'edatisme ha produït en les persones grans, incloent-les en els grups de risc només per la seva edat, ja està fet. La sensació de màxima vulnerabilitat, la limitació de moviment físic, la pèrdua d'autoestima, l'aïllament familiar i social, la por i, en molts casos, la solitud han estat les conseqüències d'una «benintencionada» discriminació.

Esperem que, si els rebots porten a un agreujament de la pandèmia, es determinin els grups de risc a protegir en funció de les circumstàncies reals que puguin agreujar l'efecte de la covid-19 i que no es torni a generalitzar en funció de l'edat de les persones.