Dos llamps es creuen al cel i dibuixen una ics imperfecta. Són dues llambregades fugaces, tan ràpides com els pensaments que incansablement es passegen per la meva ment fent tombarelles, ara endavant ara endarrere, en un sofà d'escai fosc. La pluja clapeja les rajoles avorrides. Les primeres gotes es precipiten sobre superfície eixuta que en impactar sobre l'asfalt corren a trobar-se fins a configurar una capa lluenta que ho cobreix tot. I el terra gris i inert esdevé un mirall aquós on és impossible veure-s'hi. Es gira vent i una llum capritxosa ho tenyeix tot de groc. Grogues són les façanes, grogues són les taules del bar, groc és l'aire. Em trauria les sandàlies i caminaria la ciutat descalça.

No hi ha res semblant a la pluja aromatitzada d'agost. M'aixoplugo davant d'una entitat bancària que està tancada al públic. A través del vidre veig les taules i cadires separades com si fossin un bar on prendre cafè en comptes del que és. I m'entristeix pensar en la senyora -que anomenaré Maria en homenatge a totes les Maries que avui celebren el seu sant- amb qui vaig coincidir fa pocs dies en una oficina d'una entitat d'estalvis. Una desena de persones esperaven al carrer que una noia jove, parapetada rere un petit mostrador, els permetés entrar a l'interior del local a treure diners del caixer automàtic o fer un tràmit presencial. Jo tenia hora reservada per recollir una targeta nova i vaig passar directament a una taula-bar on un noi em va lliurar la targeta en qüestió després de dir-me «maca» dues vegades seguides davant de la mirada incrèdula del meu fill petit. Mentrestant, la senyora Maria intentava fer una transferència al caixer automàtic sense aconseguir-ho. Li va demanar a l'empleada-portera si li podia donar un cop de mà i ella, malhumorada, li va respondre que no, que un altre dia anés acompanyada d'algú que en sabés, que tenia prohibit abandonar el seu lloc i ajudar la clientela.

Anava a sortir per la porta quan vaig frenar en sec encuriosida per saber el desenllaç de la història i per si calia oferir-me a fer-li jo el tràmit. La senyora va mirar la noia com si fos la seva neta. No li va dir res, només la va guaitar amb la llibreta d'estalvis oberta a la mà dreta per una pàgina a l'atzar. La noia, contrariada, no va tenir cap més remei que fer el que calia, ajudar-la. I mentre sortia de darrere del mostrador va fer un cop d'ull al sostre pintat de blanc i fent referència als de dalt, als que manen, va exclamar: «M'hi jugo la feina». Imito l'oficinista i miro cap a dalt, cap al cel encara plorós on hi ha el temps meteorològic, el temps que mana de debò, i calculo quantes senyores Maries deu haver-hi en aquesta ciutat, quants micromaltractaments reben cada dia i quants agosts falten perquè l'oficinista i jo també esdevinguem una d'elles.