F a dies, fins i tot mesos, que intento esbrinar quins són els objectius de tan moviment en tot l'àmbit independentista, molt especialment del cantó dels postconvergents. A diferència d'anys enrere, en què podies trobar voluntaris desinteressats en la pràctica política, ara el que veig és un simple afany d'ocupació de llocs ben retribuïts.
En això, també anem per mal camí. Hem passat d'uns anhels de recerca de victòries electorals per poder aplicar programes, en un sentit o altre, en funció del partit en què es militava, per passar a figurar en qualsevol candidatura, mentre hi hagi possibilitats d'assolir una poltrona qualsevol. Viure dels fons públics, en el lloc que sigui, el més llarg temps possible. Aquest sembla el gran objectiu de multitud de defensors d'una determinada pàtria.
I en aquest camí cap a l'assoliment de poltrona, tot s'hi val. Des de canviar de partit, sota el criteri que ara s'ha vist la llum, fins a desterrar velles militàncies que no els permetien continuar en llocs privilegiats (quant a sou, s'entén ). En aquest apartat, hi ha un bon nombre d'exsocialistes que s'han aplegat sota el paraigua d'ERC, a la vista que pot anar-los millor, com a presumpte cavall guanyador.
Si s'equivoquen de guanyador, podran fer una nova reflexió, prèvia a canviar de nou de partit, per anar a parar al que realment hagi guanyat. Quan veig alguns d'aquests elements voltant com desesperats per despatxos i rodes de premsa, recordo les grans lliçons de moral, ètica i estètica que havien donat. Alguns esperen retornar als vells despatxos, altres aspiren a esdevenir tertulians ben pagats, en mitjans de comunicació, pagats per tots, però destinats només a representar una part del poble català. I altres han esdevingut articulistes, i ofereixen opinions que res tenen a veure amb el que varen estar defensant durant vint o trenta anys.
En fi, estem en plena descomposició del que havia estat un país normal, amb forces polítiques concretes i representatives del teixit social català. Ara, el que es porta és l'oportunisme, ras i curt. Hi ha un gran nombre de persones, poc preparades i poc disposades a batallar en el món civil, que busquen col·locació en uns partits ben determinats. Pensen que si al Consell Executiu o al Parlament hi ha mediocres provats, per què, ells o elles, no poden aspirar a càrrecs semblants?
Així estem, així anem. Impera la mediocritat, i l'oportunisme, de manera que tots els moviments en aquests deu anys de deriva independentista han anat encaminats a intentar un canvi de sistema democràtic, per convertir el país en una mena de finca particular al servei d'uns quants. Els mateixos que justifiquen haver volgut trencar les regles de la democràcia per assolir un estadi superior, en el qual podrien fer i desfer al seu gust i caprici.
I tots aquests «salvadors de la pàtria» estaven i estan molt ben remunerats. I han tingut l'oportunitat de situar familiars directes en zones de confort, en les diferents institucions del país, fos al Parlament, el Congrés, el Senat, en ambaixades, organismes, entitats o consorcis. No n'he conegut cap que no hagi obtingut recompensa pels seus grans esforços en pro d'una independència que, sabien i saben, era impossible.
Però, mentre hi hagi persones que creguin en impossibles, ells/ elles podran continuar vivint del conflicte. El país, la seva gent, és el de menys. Se'l tracta amb grans paraules i grans proclames, fent servir els mitjans de comunicació, pagats per tots, que s'encarreguen de blanquejar aquests comportaments. Venen grans ideals, darrere dels quals hi ha grans interessos, personals o col·lectius. Col·lectius reduïts, és clar, però que els permeten viure del càrrec des de fa un bon grapat d'anys. És lògic que vulguin continuar la batalla, encara que només porti a un carreró sense sortida. Qui dia passa, any empeny. Fins ara els ha anat bé, el país, però, ho ha patit durament.
