Abans d'una quinzena de feina, decideixo aprofitar quatre dies lliures per fer un descans de proximitat negant-me la possibilitat de pujar a un avió, estri al qual he agafat una perillosa addicció, més per obligació viral que no pas per vocació vacacional. Trio el petit i relaxant poble de Montbrió del Camp, per aprofitar la proximitat a les opcions de redescobrir les joies culturals de Reus, Tarragona o la ruta del cister amb els monestirs de Santes Creus, Santa Maria de Poblet i Vallbona de les Monges, pensant que hi ha un món molt gran per explorar però un país petit, massa ple d'indrets extraordinaris, que no hem d'oblidar.

Els primers dies, la versió catalana de la fugida compleix les expectatives: immersió cultural, emoció històrica i l'orgull de pertànyer a una nació que durant segles ha construït un patrimoni universal. Tot amb la sensació d'estar tocant de peus a Catalunya, fins al tercer dia, que decideixo apropar-me a Cambrils per gaudir de la platja entre música i copes, per descobrir que m'estan robant el país. Gairebé ni un cartell, ni una carta, ni un mot amable en català; davant la invasió d'anglès i castellà, m'adono que el personal té por de fer servir l'idioma propi o ho fan tímidament, com si els fes vergonya expressar-se en la llengua que mostra la seva manera de ser, de pensar i viure en català. M'emprenyo perquè una cosa és ser educat i l'altra idiota, perquè canviant la forma més pública d'expressar la nostra identitat estem acceptant que el nostre projecte està fracassant. Decebut, acabo voltant més d'una hora entre una munió de gent que omple locals i terrasses, fins a trobar un espai que em garanteixi una resposta amb el mateix idioma que he formulat la demanda. Trair la nostra llengua a canvi d'una cervesa potser ens assegura un glop refrescant, però a canvi d'empassar-nos tots els gripaus que de mica en mica ens estan esborrant.

Amb l'emprenyada de no saber en quin país he estat, arribo a l'hotel i llegeixo a les xarxes unes declaracions de la Isabel Coixet; aquella directora de cine que diu en un anunci que va dormir malament la nit abans de renunciar a una pel·lícula que va acabar guanyant quatre Oscars, sense la modèstia de pensar que potser els va guanyar perquè ella no hi va posar les grapes; explicant en una entrevista que «Catalunya és massa petita per perdre el temps parlant d'ella». De sobte ho entenc, no és que el nostre gran país sigui petit, és que perdem el temps fent cas a personatges insignificants que no mereixen que els escoltem, en lloc de reivindicar en gran. O canviem, o ens trobarem una Catalunya en versió espanyola quan la versió original, no en dubteu, és la gran obra d'art; la que guanyaria l'Oscar per mèrits propis sense dependre de cap personatge que per la seva ronyosa consciència, passa males nits.