Les imatges de dofins acostant-se a les platges més de l'habitual durant el confinament ha fet pensar que potser les setmanes de poca activitat pesquera i naviliera van tenir un efecte regenerador dels fons marins. Lamentablement, no: unes setmanes de treva no fan ni pessigolles a la radical devastació a què hem sotmès el Mediterrani, un mar moribund on ja no hi ha ni pops, víctimes de la moda esnob de menjar tothora un pobre animal que, només fa quatre dies, els catalans consideràvem una menja de tercera fila i que només era valorat en països pobres on no hi havia de res. Així estaven les coses abans de la covid, i així estan avui. Si de cas, els canvis que ha pogut apreciar aquest estiu qui no hagi vist el nostre mar des de l'any passat són els produïts per la tempesta Glòria, que va passar pels roquers poc profunds com una trituradora i les pluges de la qual van arrossegar fins a mar tot el femer de plàstics acumulats a les lleres de rius i rieres, un espai sense llei que ni ajuntaments ni Generalitat no tenen la decència de netejar de tant en tant. Tota la brossa que els orangutans amb DNI han llançat a l'espai públic en excursions o botellons ha aparegut surant al mar formant clapes infectes de plàstics de totes les mides que el vent mou avui amunt i demà avall. Tampoc ara no hi fan res ni la Generalitat ni els ajuntaments. ¿Per què ho haurien de fer, si ja no ve d'aquí?
