El llibreter que a l'estiu ven de tot -inclosos barrets de palla i mascaretes fashion, i vendria flotadors de cigne si tingués prou vorera- diu que la temporada es redueix als dos primers caps de setmana d'agost. «I la distribuïdora de premsa sempre falla algun d'aquests diumenges», es queixa mentre intenta vendre'm la revista comarcal que ja li vaig comprar fa deu dies.

La revista, de periodicitat pausada, es diu Alberes i en el seu darrer número dedica quaranta pàgines a un dossier sobre l'estiueig a l'Empordà, pouant en uns orígens que es remunten a les darreres dècades del segle dinovè. Estiueig i turisme no són la mateixa cosa. L'estiueig era, al principi, una activitat de les classes privilegiades, des del final del curs escolar fins a l'inici del següent. Després es va estendre a les classes mitjanes que van fer-se amb una casa o un pis, en propietat o de lloguer, que també usaven els caps de setmana de primavera i tardor. Finalment s'han incorporat al concepte els que cada any lloguen uns dies el mateix apartament i l'emparaulen per a l'any a sobre. Hi ha pobles que tenen en els estiuejants una font principal d'ingressos, i n'hi ha que viuen del turisme traginat pels grans operadors internacionals amb una promesa de sol, platja i festa. Els d'aquesta especialitat s'ho estan passant molt malament, amb els hotels buits i rebentant els preus per no arribar a l'octubre amb la caixa eixuta. Els altres, en canvi, aguanten molt millor. I en els que hibriden les dues modalitats s'aprecia un increment del percentatge de català en les converses que s'escolten a les terrasses o les botigues. Estiuejants catalans de sempre, acompanyats d'un cert nombre de francesos habituals, menor tanmateix al dels anys precedents.

Ahir van sopar juntes, si no han canviat de plans, dues famílies que s'han fet amigues d'estiueig. Volien quedar per avui però una d'elles ha de buidar l'apartament a les dues del migdia. Escoltant sense voler la conversa, no semblava que la fi del món fos a la cantonada per culpa d'un virus. No semblava ni tan sols que el Barça s'hagués enfonsat en la misèria.