Talment com el Crist en majestat de Sant Climent de Taüll, molts dies a Messi només li hauria faltat sortir del camp sostenint la inscripció «Ego sum lux mundi» i amb les lletres alfa i omega recordant a banda i banda del seu cos sagrat que ell ha estat el principi i el final de tot. Lliurat en cos i ànima al seu genial talent per jugar a futbol, proporcional a la seva incapacitat per ser un líder, el Barça de Messi i Bartomeu ha acabat escrivint probablement la pàgina més llastimosa, vergonyosa i humiliant de la seva història. És obvi que no són els únics culpables, però el tercer esportista més ben pagat del món -llista Forbes 2020- hauria d'aportar alguna cosa més que allò que li hem vist fer els darrers temps. Que ha estat molt, moltíssim, però insuficient perquè el gran artífex del desastre, el president -la culpa va amb el càrrec- tampoc ha sabut dotar el club i l'equip del gruix necessari per situar l'entitat -l'escut, la bandera, els colors, els aficionats- per sobre dels capricis de les vedets. Que sí, que són les autèntiques estrelles del xou, però mai, mai, mai, poden estar per sobre de la mà que els paga. I aquesta mà ha estat poruga, inconscient, temerària, permetent una davallada imparable que ha culminat amb un ridícul còsmic. S'ha obert el meló del debat sobre Messi i no li hauria de fer por a la culerada perquè només Gamper és imprescindible. Com va dir dissabte en un imprescindible fil de Twitter el company d'Esports d'aquest diari Jordi Agut, el cicle era Messi i s'ha acabat. Parlem-ne, però primer el Barça.
