Com tots els fenòmens polítics que generen moltes expectatives (i algunes pors) i que porten associada una forta càr-rega de tensió i atenció, l'anomenat procés ha produït molta literatura sobre el com -la manera com s'han fet les coses- i menys, molta menys, en relació amb el perquè -les causes de tot plegat. Dit d'una altra manera, s'ha parlat molt de les dificultats d'assolir la independència i hem deixat excessivament aparcat el debat de fons, el dels problemes estructurals irresolts que n'expliquen el suport popular. Hem estat massa ocupats preparant o mirant d'impedir l'1 d'octubre, primer, i responent o justificant la repressió, després, i ens hem oblidat de parlar de les causes profundes del conflicte.
I quins serien aquests problemes subjacents i pendents de resoldre? Jo diria que tres, a grans trets. En primer lloc, la convicció generalitzada que l'Estat espanyol és molt difícilment reformable i que, per tant, si volem una país més just, modern i democràtic, el primer pas ineludible és la independència. L'actual bloqueig del debat monarquia/república en seria l'enèsima prova. El drama d'aquesta visió àmpliament compartida, però, és que les mateixes dificultats per reformar les estructures profundes i no tan profundes de l'Estat espanyol són les que impedeixen també afrontar la qüestió autodeterminista de forma democràtica, pacífica i dialogada (a l'escocesa, per entendre'ns). L'independentisme té raó, però alguns dels seus detractors, també.
El segon problema estructural té un nom i el sap tothom: Madrid. No hi ha raons objectives, de millor gestió dels afers públics, que justifiquin que Barcelona i el seu hinterland (Catalunya) estiguin subordinats a una altra ciutat de dimensions i pes internacional semblants, encara menys en temps d'integració europea i globalització accelerada. A sobre, Madrid aprofita els avantatges de la capitalitat per xuclar diners i poder i fer després competència deslleial a les ciutats i territoris que li poden fer ombra. I això, evidentment, res té a veure amb la necessària i justa solidaritat entre territoris més rics i més pobres. L'antimadridisme (del concepte, no de la ciutat ni dels seus habitants) de la societat catalana és alguna cosa més que rivalitat futbolística i té una base material i política perfectament contrastable i difícilment solucionable d'Espanya estant.
Per últim, hi ha la qüestió identitària -o com vulgueu dir-ne- que té en la llengua el seu camp de batalla principal. Qüestió sensible per definició, darrerament l'independentisme majoritari ha volgut passar-hi de puntetes pensant que així atrauria catalans i catalanes de llengua habitual castellana i creient -no sense part de raó- que destacar-ne les debilitats i amenaces resten atractiu i debiliten encara més el català. El cert, però, és que la salut de la llengua és bastant pitjor de la que havíem previst, que el seu futur proper (una o dues generacions) no està en absolut garantit i que evitar aquest debat no tan sols no soluciona res sinó que -molt pitjor- fa que només se sentin les veus dels qui efectivament la voldrien del tot minoritzada i prescindible i en deixa la seva defensa als que més mal li poden fer: els sectors més xenòfobs de l'independentisme.
En definitiva, l'onada del procés remet i pràcticament només en queda l'escuma, però el cor-rent de fons que la va provocar persisteix.
