N'hi ha que volen seguir sent plebeus i a més pretenen oblidar que la restauració de l'anacronisme de la monarquia sota la figura de l'ara emèrit Joan Carles I de Borbó va ser obra i gràcia de la criminal dictadura com a continuadora del seu llegat , tal com el mateix monarca va reconèixer en la presa de possessió davant les Corts franquistes. Un acte en el qual el rei no només va agrair al dictador Franco el seu llegat, sinó on també va jurar guardar lleialtat als principis del Movimiento Nacional. No fa tant Fernando Suárez, exministre de Treball amb Franco, afirmava una obvietat històrica, no per això menys amagada pels relats oficials de la Transició: «Franco va ser el propulsor de la monarquia. I si es deslegitima el franquisme i es converteix Franco «en lo que es», una figura igual que la d'aquests grans dictadors sanguinaris feixistes, «per cert, alguns antics amics del emèrit com Videla i Pinochet», es dona una connotació a la Corona que la posa en risc ». Una herència monàrquica instituïda per Franco, això els van regalar als Borbons i no només Corona i Prefectura de l'Estat, sinó també immunitat-impunitat constitucional perquè mai puguin ser investigats ni condemnats per la comissió de cap delicte. Constitució democràtica exemple d'Europa en van dir, d'això. Recordem que al 1980, el Pressupost de la Casa Reial era de 200 milions de pessetes, és a dir, 1,2 milions d'euros. El 2020 ja és de 7,9 milions, és a dir, 6,5 vegades la d'aquell any. La partida, d'altra banda, inclou el salari del rei i el de la seva família (reina, princeses, pare i mare), els dotze alts càrrecs de la casa i el manteniment de la Zarzuela. És evident així que els seus ingressos públics no donen per acumular un patrimoni que, desvelat pel New York Times, que va investigar la seva fortuna, es xifra en uns 1.800 milions. Afirmen que es tractava d'una «fortuna opaca» i que és «un secret com ha fet la seva considerable riquesa personal». La revista Forbes, especialitzada en negocis i patrimonis, li va calcular una fortuna similar. Si dividim aquesta quantitat pels seus anys de regnat 1975-2015, resulta un ingrés de 45 milions d'euros a l'any, no està gens malament. Els 65 milions de l'afer actual Corina-Aràbia Saudita-AVE a la Meca és només el que s'ha descobert del que ha estat un enriquiment il·lícit mantingut al llarg de 40 anys de regnat corrupte. Per això, l'important, que és sobre del que menys es parla, un patrimoni de 1.800 milions: els seus orígens, els negocis realitzats per aconseguir-los i la xarxa mafiosa espanyola-Aràbia, sobre la qual s'ha assentat. Recordem l'actual cap d'estat al juny del 2014, en el seu discurs d'investidura davant del Congrés, va afirmar que la monarquia havia d'«observar una conducta íntegra, honesta i transparent» i que «els principis morals i ètics i l'exemplaritat» havien de presidir seva actuació. Hipòcrita al 2004, en viatge de nuvis (Fiji, Samoa, Jordània, Cambodja, Califòrnia i Mèxic), per un import de 500.000 euros. Com és norma, fins que no ho va revelar el diari britànic, el 2020, res es va saber d'això. Després vam saber que Felip VI era el segon beneficiari del compte corrent a Suïssa on havien anat els 100 milions d'euros relacionats amb l'adjudicació de l'AVE a Aràbia Saudita. Seguint, és clar, la tradició paternal. Es tracta del contracte industrial d'Espanya més gran de la història. I Felip VI, callat, no va dir res fins que l'escàndol va esclatar a Suïssa aquest any 2020. La conducta íntegra, honesta i transparent impregnada de principis ètics i morals de què va parlar al Congrés era com la del caçador d'elefants, pura hipocresia. Mentre aquests dies Felip VI se'n va de gira turística. S'entrevista amb empresaris, es recolza en la plebs i saluda nens. Com en una altra lluna de mel, no paga ell la tourné. Com en la primera que van pagar el seu pare (d'alguna mossegada de les seves) i el seu «empresari amic». La gira aquesta l'hem pagat nosaltres del que el monarca «mossega» dels nostres impostos. És el virus real de la secular corrupció borbònica que intenten que no esquitxi l'actual monarca. Una tasca impossible. La corrupció enfonsa les seves arrels en un ordre constitucional que va néixer del virus d'una falsa transició que va consagrar el franquisme, el capitalisme d'amiguets i l'explotació del poble.