Si dividíssim la vida del Parlament, des de l'any 1980, podríem establir diverses etapes clarament diferenciades. La de recuperació, la de consolidació, la de treball legislatiu intens. Aquestes tres etapes apleguen els primers 30 anys. A partir d'aquí, continuaríem per la de la desorientació, la del pedregar i la present, la del trasbals, o si ho voleu, la del caos absolut.

La millor prova la tenim en el darrer ple extraordinari celebrat per tractar, en plena pandèmia, un tema tan urgent com el present i futur de la monarquia, i el posicionament respecte del rei emèrit. És igual que el Parlament no tingui competències en aquests temes, convenia distreure el personal, per la pèssima gestió de la pandèmia a Catalunya, i qualsevol espectacle val, si ho aconsegueix.

Ara bé, com que tenim uns partits de govern, realment inigualables a cap altre del món mundial, van entrar al Parlament per debatre i acordar, plegats, un munt d'acusacions, retrets i propostes contra la monarquia... i en varen sortir barallats i esquitxats per unes exigències i acusacions totalment insòlites en un país democràtic. M'explico.

Al Parlament, com en tota institució pública, hi ha un secretari general, que és el funcionari de rang més elevat encarregat de vetllar que la institució compleixi la legalitat. Si en algun moment algun càrrec polític fa propostes contràries a la legalitat l'ha d'assessorar, i si convé, advertir-lo de la il·legalitat. Si el polític decideix, malgrat tot, tirar endavant, són a càrrec seu les responsabilitats administratives o penals que se'n derivin. Aquest càrrec al Parlament l'ocupa Xavier Muro, amb plena i total confiança de la majoria de diputats i grups parlamentaris.

Un altre càrrec és el de lletrat. Una persona amb amplis coneixements jurídics encarregada d'assessorar i dictaminar si les propostes i resolucions que es porten a votació compleixen la legalitat. Hi ha diversos lletrats, amb un lletrat major, que coordina els serveis jurídics i assumeix funcions que li pugui delegar el secretari general. En aquest cas, hi tenim Joan Ridao, antic secretari general d'ERC, entrat, com tots, mitjançant un sistema d'oposició.

Exposat l'escenari, com era previsible, el ple extraordinari fou una mena de baralla entre JuntsxCat, ERC i la CUP per veure qui la deia més grossa, qui anava més lluny, qui era capaç de retorçar més els arguments i sortir del marc competencial. Som a prop de noves eleccions, i cal mostrar ardor guerrer en totes les intervencions i no afluixar mai.

Fins aquí, tot previsible, però ai las, quan toca publicar el que s'ha proposat i acordat, si els grups parlamentaris no han fet cas als assessoraments i advertències dels lletrats i del secretari general, pertoca a ells «esporgar» els acords inconstitucionals. Aquesta és una de les feines encomanades als funcionaris, aquí, a Suïssa, Austràlia o Alemanya, no ens confonguem.

No fer-ho vol dir situar-se fora de la llei, amb tot el que comporta. Un autèntic suïcidi professional i personal, és clar. El Tribunal Constitucional ha deixat molt clara la feina que pertoca a cada nivell, i el seu incompliment vol dir entrar a la via penal.

Així, doncs, el secretari general va advertir que el BOPC (Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya) publicaria els acords que complissin la legalitat, però no els altres. Lògic. Ah, no. Crit al cel, del portaveu de JuntsxCat i, per descomptat, de l'inefable president Torra, que es fica en qualsevol conflicte, amb total desconeixement de causa. No se li acut altra cosa que exigir el cessament o la destitució del secretari general per no haver cregut. Apa, com un mestre a un nen petit, creu que es pot carregar la separació de poders, i exigir al president del Parlament la destitució del funcionari de major rang, per la via directa, sense expedient per suposada infracció greu, ni tribunal, ni protecció de la legalitat. És igual, no ha fet el que volíem, doncs al carrer. Sí, sí, això està passant a casa nostra, en un país que volem donar lliçons de democràcia a tot el món, i ens la carreguem dia sí, dia també. Aviat arribarem al tercer aniversari dels pitjors moments de la història del Parlament. L'han portat a unes cotes d'autèntica vergonya col·lectiva.