L'agost entra a la recta final i tenim la sensació que ha agafat un regust amarg i se'n va, com el gelat que regalima i es desfà, sense haver-lo pogut tastar. No hem tingut més remei que triar una destinació propera mentre el rei emèrit, de campechano a campi qui pugui sense mèrits, descansa al país de les mil i una dictadures; allà on els mortals no tenim accés pel coronavirus però el virus de la corona hi campa amb tota immunitat i immoralitat; tot per onze mil euros la nit sense comptar-hi el servei, la seguretat, les senyoretes, el transport i els elefants, que deu pujar una picossada que ens carregaran a la Visa de l'empresa estatal, la que paguem tots plegats. Hem sentit un polític imbècil que aspira a governar queixant-se, mentre estiueja davant el mar, d'altres polítics imbècils que governen perquè han fet unes vacances sota el cel del mateix mar que ell fa servir per criticar. La cervesa se'ns ha posat malament per la campanya de la Grossa de Cap d'Any i l'ascens social; la indignació de les xarxes socials l'ha fet retirar, però això no impedeix que alguna ment brillant del nostre govern hagi pensat que la integració és una qüestió de sort i si no la tens et fots; res d'estrany per a uns personatges que l'han feta grossa i són on són perquè els ha tocat la loteria de la credibilitat, sense adonar-se que acabaran arruïnats i la flauta del vot no els tornarà a sonar.
Parlant de campanyes; de traca i mocador la policia de l'«a por ellos» difonent el missatge aquell de «deixeu que els nens s'apropin a mi», els mateixos nens que els han vist destrossar escoles mentre apallissaven els seus pares i avis per voler votar. I no oblidem el hit de les tertúlies d'agost, el dos a vuit del Bayern al Barça, gairebé dues manetes plenes de vergonya i fracàs, que han deixat sense copes de nit d'estiu a tots els seguidors hiperventilats d'això que en diuen més que un club, però no ha privat que directiva i jugadors les continuïn prenent encara que no l'hagin guanyat -ben enganxats a la cadira els uns i a la banqueta del vestidor els altres-, ni s'hagin privat d'unes vacancetes de luxe, patrocinades pels colors de la bicoca personal. Mentre ens hem indignat al sol per aquestes futileses, no hem tingut temps per aturar una rebrotada acollonant del virus, cercar solucions per revifar una economia a punt del naufragi, o deixar les coses clares a un estat que anem untant amb crema protectora, mentre nosaltres estem ben cremats.
Res, que ens han amargat fins i tot el gelat per temes d'etiquetatge, però això té remei: menys Frigo i més sorbets de La Fageda, que, aa més de ser extraordinàriament bons, etiqueta en català i fa una gran tasca social en benefici de les persones amb discapacitat. Tot fos tan fàcil de solucionar com això del gelat, però no ho serà.
