Ves que en un país autodenominat «estado social y democrático de derecho», fonamentat en una monarquia que va ser proclamada amb veu tremolosa «desde la emoción en el recuerdo a Franco» pel president de les Corts de la dictadura, no arribin a coincidir tots els astres, els mantres i els interessos perquè algú plantegi seriosament una nova llei d'amnistia (que no s'aplicaria pas als presos polítics) on acollir-se i no haver de passar pel tràngol de la fugida o la presó deshumanitzadora el rei emèrit Joan Carles I, i personatges tan significats com Jordi Pujol, Manuel Chaves, Francisco Camps, Cristina Cifuentes i tants d'altres com són sospitosos d'haver-se aprofitat del càrrec polític. Si passés, seria allò que algú ha definit com a «sistema de penediment sense precedents». La darrera giragonsa del règim per intentar salvar els mobles. Fa mal només pensar que l'opinió pública acceptés la jugada. Tanmateix, de més verdes n'hem vist madurar. O potser no?

En una setmana farcida de novetats informatives sobre l'emèrit fugit als Emirats Àrabs (com a les bones novel·les de lladres i serenos, el sospitós sempre torna a l'escenari del crim), ha aparegut un manifest de suport a la seva figura i tasca, considerades ambdues exemplars: «Nunca se podrá borrar la labor de Juan Carlos I en beneficio de la democracia y de la Nación, so pena de una ingratitud social que nada bueno presagiarían del conjunto de la sociedad española». Entre els avaladors, personatges de tota mena que fan bona la dita «es de bien nacidos ser agradecidos». Amarats d'essències democràtiques, els signants apel·len a la presumpció d'innocència de l'acusat. Com feia Alfonso Guerra el 1984 quan declarava: «Vamos a meter en la cárcel a Jordi Pujol, por lo de Banca Catalana». Va bé citar Guerra, un dels avaladors del comportament de l'emèrit, emprenyat que el vulguin «enviar a l'abocador de la història per haver anat a caçar un elefant a Botswana». Per a ell, la deixa de l'avi Florenci no té res a veure amb els milions que l'escàpol pugui tenir a paradisos fiscals. Quan el rei desitjava un bon Nadal a tothom i demanava «que la honradez sea regla inexcusable de conducta» mentre acumulava milions a l'estranger, Guerra i els seus callaven.

Reblem-ho: «[...] la seva tardana caiguda del pedestal pot haver sorprès molta gent. Però desconfiar del poder polític és la millor lliçó que podem extreure d'aquesta desgraciada història. Aquesta desconfiança respecte a qui exerceix el poder és, precisament, la base de l'Estat liberal democràtic. Un dels elements principals, la divisió de poders, és clau i aquest cas el posa especialment en relleu: "que el poder freni el poder", deia Montesquieu. [...] Sense això no podríem gaudir ni de llibertat ni d'igualtat. [...] La senyora [...] va denunciar les irregularitats financeres [...] perquè havia estat testimoni de com els feixos de bitllets atapeïen el maleter del seu cotxe quan viatjava cap a [...]. Alguns diran que tot plegat és una campanya contra [...]». Ui, perdoneu, estava fent l'extracte d'un article del 20 de juliol, signat per Francesc de Carreras, ideòleg de Ciudadanos i del missatge contra Catalunya que han escampat. L'article repassava la trajectòria de Jordi Pujol, i no pas la del rei.