De vegades m'agradaria ser tu, poder ocupar-te discretament, sense destorbar vísceres, ossos, músculs ni tot l'engranatge intern que et dona vida. Entrar-hi amb la mateixa calma amb què t'endinses a trenc d'alba en una platja solitària, ben a poc a poc per formar-ne part de seguida. M'hi acomodaria en silenci, no diria res que et pogués distreure. Buscaria un racó des d'on poder respirar per no perdre la meva pròpia consciència, però respiraria fluixet, molt fluixet, procurant compassar el meu ritme amb el teu. Inhalar i exhalar el mateix aire. Voldria mirar a través del teus ulls per saber com descompons el blau, i ajustar el balanç de blancs per evitar distorsions. Voldria saber en què et fixes quan camines pels carrers, què sents quan et poses aquella cançó, tocar-te el cor molt suaument, palpar els teus sentiments, escoltar la teva veu des del lloc on neix i deixar-me caure per un tobogan orgànic fins a la bossa de les paraules i passejar-me pels teus records com si fos una espia secreta que obre l'habitació del final del corredor, folrada de prestatges fins al sostre i arxivadors de cartró. Enfilar-me en una escala alta i anar amunt i avall obrint carpetes.

Aprofitaria el viatge corpori per anar als orígens. Sí, a aquell carrer per on tu passaves de petit i on jo hi jugava abans que sabéssim els nostres noms. No tinc proves però estic convençuda que un dissabte al matí ens vam creuar i que allà va començar alguna cosa, i aquest pensament se m'ha revelat avui que sec a l'ombra d'una de les desenes de cabanes fetes amb els troncs que el temporal Glòria va arrossegar fins a la gola del Ter, on l'aigua dolça del riu es dissol amb la salada després de dos-centes quilòmetres de camí irregular. Observo dues criatures que juguen amb unes canyes, un grup d'adolescents asseguts en cercle que riuen còmplices, i el senyor que arriba i planta la seva cadira. No recordo quant de temps feia que no anava a la platja sense els meus fills, i l'experiència és estranya, barreja, com el riu i el mar, d'alliberament i de desconcert. Em passo vint minuts de rellotge mirant sense que ningú em reclami ni m'esquitxi. És com abans sense ser-ho. Procuro no pensar i em concentro a gaudir d'un parèntesi de quietud envoltada, estranyament, per les restes del que podria semblar un naufragi.

El sol que m'escalfa l'esquena afluixa i el vent bufa més fort. M'agradaria que, de vegades, tu també volguessis ser jo, i que desdibuixessis els meus límits com si em resseguissis de color pastel. Seiem de costat i mirem endavant, ens agafem de les mans i parlem de les coses normals. Com diu Virginia Woolf a «Els anys», l'última novel·la que va publicar en vida, totes les converses semblarien bestieses si s'escrivissin, però és l'única manera que tenim de conèixer-nos els uns als altres.