Fa un temps vaig llegir amb molt de gust un llibre de diversos autors editat per La Vanguardia, Musas de Barcelona, que esbossava el retrat de vint-i-cinc models que havien inspirat les obres de diferents artistes. S'hi parlava de casos coneguts, com el de la Júlia Peraire, la bellíssima venedora de loteria que Ramon Casas va immortalitzar en infinitat de quadres i cartells i amb qui va acabar casant-se. O com el de la Teresa Gimpera, musa inspiradora del fotògraf Xavier Miserachs, que la va convertir en la imatge de la discoteca Bocaccio. Però també dirigia la mirada cap a moltes altres dones que, malgrat haver-se convertit en figures icòniques a través de les obres que van inspirar, s'havien mantingut anònimes per als seus contemporanis i ho serien ja per sempre més si ningú s'hagués encarregat de rescatar la seva història.
Les muses actuals habiten el món de la publicitat i solen ser impossibles d'ubicar. Molts cops ni les mateixes agències que difonen la seva foto no les coneixen. Les han obtingut a través de bancs d'imatges i per això la mateixa model que avui ens sedueix des d'una tanca a Barcelona demà ens pot sortir al pas a Bangkok anunciant una altra cosa. I és en aquest context tan difús on em va sorprendre la seva foto, la foto de la noia que ocupa tot el lateral d'una màquina expenedora de mascaretes que es pot veure baixant pel Passeig, just a tocar el Bar Plaça. El rostre d'aquella noia de cabells blaus, amb una mascareta com si fos un vel i uns ulls d'una profunditat infinita és el rostre de la Mila. La Mila treballa en una empresa de Navarcles, Central del Vending, especialitzada a recuperar màquines dispensadores per donar-hi un nou ús, la mateixa d'on va sortir la que hi ha al Bar Plaça. Un dia van veure una imatge d'ella al seu Instagram i van tenir clar que la model de les seves màquines la tenien a casa. Així va néixer la idea d'aquella foto que ara podem veure al mig de Manresa però que també ens la podríem trobar a qualsevol lloc. Potser a milers de quilòmetres algú s'aturarà a contemplar el misteri dels seus ulls sense ni tan sols poder imaginar que aquell rostre de princesa àrab és el d'una mare d'un nen i una nena que viu a Santpedor, que de dilluns a divendres treballa atenent trucades en un despatx i els caps de setmana fent de recepcionista al Club de Tennis. La Mila, que va arribar a Manresa des del seu poblet almerienc de Carboneras quan tenia setze anys, i que passats els quaranta segueix seduint-nos amb la bellesa de la seva mirada andalusí.
