Aquest estiu, de pocs visitants a la basílica de Montserrat, es torna a qüestionar que el monument del Terç de Nostra Se-nyora de Montserrat deixi d'estar emplaçat dins del santuari, com a monument franquista que indiscutiblement és. La llista dels 319 morts que hi figuren no és correcta. Dels casos dubtosos, n'hi ha un que clama al cel. Francisco Torra va néixer a Anserall, un poblet a dos quilòmetres de la Seu d'Urgell, biografiat al llibre El Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat, 1936-1939, de Salvador Nonell, figura que va morir a Codo, el 24 d'agost del 1937. Hi van trobar el seu uniforme i la seva documentació militar, i sense contrastar-ho, el van donar oficialment per mort. Un amic m'explica que un bon dia, als 14 anys, van anar amb el seu tiet a veure el monument a Montserrat: es treu unes claus de la butxaca, obre la porta, entra dins, agafa una escombra i un pal de fregar i comença a netejar la cripta. Al cap d'una estona, li fa notar que a la llista dels 319 morts, ell també hi és, però li contesta: «No en facis cas». Tècnicament, catòlic carlí es va veure envoltat a Codo pels republicans ( rojos si seguim la farsa dels colpistes) i es va treure l'uniforme. Aleshores, agafa els pantalons i la jaqueta d'un republicà mort. En veure's amenaçat, va cridar en català: «Que soc dels vostres». De manera que va haver d'estar colze a colze lluitant uns 15 dies amb els anarquistes. Explicava que havia hagut de fugir per França, per connectar amb els seus amics de dretes. Va anar fins a Pau i Biarritz per retornar per Irun a l'Estat espanyol. Posteriorment, vivia entre la Seu, on va entrar desfilant amb els nacionals i Barcelona. Relatava que l'havien agafat presoner els rojos, però els va convèncer de la seva condició de membre del Terç de Montserrat i el van convertir en heroi.
Anserall era un poble on tots els pagesos que podien, sota la barraca de vinya, hi tenien un magatzem amb productes de contraban. Anaven a peu fins a Andorra. Francisco Torra, que es definia com a carlí a l'època, mai no va saber conduir, però al seu DNI hi figurava que era xofer, i oficialment treballava a l'empresa Alsina Graells com a cobrador. A la pràctica, s'aprofitava del fet que una de les germanes estigués casada amb un capità de la Guàrdia Civil i del carnet de nou falangista per dedicar-se al negoci de contraban, entre els anys 60 i 70 del segle passat, ja que mantenia un bon rotllo amb els car-rabiners, antiga guàrdia de fronteres, integrats des del 1940 a la Guàrdia Civil. Per allà on passava de cobrador, els deia: «No mireu el portaequipatges que hi tinc material personal». Al centre de la Seu, a l'hotel Andria, els guàrdies civils jugaven a dòmino, a les tardes. En un moment donat, el contacte s'aixecava amb una bossa de plàstic i anava a un vàter predeterminat. A sobre la cisterna, hi deixava un paquet. De seguida entrava el membre de la Guàrdia Civil, que recollia un milió de pessetes de l'època en efectiu, que cobraven mensualment dels botiguers d'Andorra. A canvi, el benemèrit hi deixava un paper, que el primer recollia després discretament. Hi figurava l' estadillo del lloc on posaven la vigilància diària, ja fos la Farga de Moles, o de la Seu a Puigcerdà, on n'hi havia un altre que s'alternava. Així, sabia la ruta lliure. A Andorra, el client deixava una targeta de paper i des de la botiga es responsabilitzaven d'enviar el gènere i instal·lar-lo a casa. Contractaven un camió a Manresa o Santpedor que pujava buit a Andorra, carregava els electrodomèstics i recollia dels botiguers dues targetes: una s'enganxava amb cinta adhesiva a l'aparell i l'altra s'afegia a la llista. El cosí (Ciscu) de 20 anys, que havia estudiat intern a La Salle Bonanova de Barcelona, anava al davant en un cotxe, sense res a dins, llevat d'un feix de targetes, que ordenava per fer el recorregut dins la Ciutat Comtal. A l'oncle li feien els ulls grossos a la duana i era el contacte amb la Guàrdia Civil. Va morir al 1990 a la Seu d'Urgell, on està enterrat.
