Parèntesi. Fem temps mentre arriba això que ha de venir, que no serà bo. Ho sabem. Per això aquest parèntesi sembla més un refugi que no pas un relax. Veiem a venir el que no volem mentre ens hem refugiat en l'agost com si l'haguessin fet per a això. Per esperar el setembre. Alguns ja ens avisen maldestrament del daltabaix fent campanyes que conviden a tot menys a l'optimisme. Ni a l'esperança. El Corte Inglés i el seu nen «penjat» abans d'anar a escola o la desafortunadíssima campanya de la Grossa que ens recorda que aquí, sí, aquí, també sabem fer coses desencertades de dalt a baix. I això és a l'ambient.

El Barça ha decidit apuntar-se, com un campió, al festival dels desastres i decideix anunciar-nos que sí, que tot pot anar a pitjor. Mentre les coses grans no pinten bé, per passar l'agost em fixo en les petites i en una conversa amb el també columnista d'aquestes pàgines Jordi Estrada m'il·lumina, de cop, el cel. La conversa va de mitjons i em diu que, per una coneguda aparellada amb un irlandès, ha descobert que els irlandesos, els mitjons, se'ls posen desaparellats. A mi se m'obren els ulls. No m'ho puc creure. Em faig creus de no haver caigut abans que la solució a un dels grans problemes de la nostra era -els mitjons desaparellats i els mitjons perduts- tingui tan fàcil arreglo. Te'ls poses desaparellats, i punt. Soc un altre. Em poso a investigar i... no trobo res. Ni per Internet. Hauré de fer un cafè amb l'amiga de Jordi Estrada.

Només dues coses que em donen llum a la foscor dels mitjons: una, que el 2017, el primer ministre d'Irlanda va rebre el seu homòleg canadenc amb uns mitjons estampats amb la bandera canadenca. Un gest, sí, però els dos mitjons eren iguals. Llàstima. L'altre és que fa un parell d'anys es va engegar una campanya per celebrar el Dia Mundial de la Síndrome de Down en què la gent es posaven mitjons diferents, fent referència que un mitjó diferent és com el cromosoma de més que diferencia les persones amb Down. La campanya va ser un èxit. M'hi apunto. M'aixeco. Me'n vaig al calaix dels mitjons i somric. Els somric i els convido a la festa contínua. Els agafo i els barrejo i, feliç, somric, sabent que ja no patiré més pels mitjons desapareguts en combat o ves a saber on, i que això, a partir d'ara serà un no parar i un no patir. Per mi des d'ara ja poden fer el que vulguin els meus mitjons. Jo faré el mateix amb ells. Em pregunto com no se m'havia acudit fins ara que els mitjons es poden portar desaparellats i el món no es para. Que el món ja es para per altres coses. I si això, l'innombrable, que ve ara ens agafa desprevinguts i potser, de nou, amb el pas canviat, a mi que m'agafi amb els mitjons desaparellats. I amb aquella alegria. Que no falti. Que no ens falti.