Explica mossèn Ballarín que un dia Ibáñez Freire, aleshores governador civil de Barcelona, li va demanar com es pujava a Queralt des de l'aparcament «-Pues a pie. -Y si viniera el caudillo, ¿también a pie?», Així va començar la gresca del funicular. L'endemà mateix ja tenia l'enginyer enginyant-se-les per fer-ne un. Va triar un pendent atarterat on tots sabem. Les cabines n'eren dues de soldades i tretes d'una grua del port de Barcelona. La tracció del trast era directa. La baluerna engegava de patac i els viatgers anaven cap al vidre. Coronels, generals, quefes dels civils, polis d'uniforme, polis de la secreta i de més il·lustres en sortien amb el cop de cap dient-se preocupats: «-Esto no arranca con suavidad». A veure si el caudillo se'n feia la closca. Fins que el mecànic, un entès sense títol universitari, però amb ofici, em va dir com si fos un secret: -Ho arreglarem amb un singlotet. Misteris de la mecànica, en comptes de la patacada, l'enginy feia tres copets com si estossegués. El mecànic se les prometia felices.-Quan vingui aquell home hauré fotut el camp. Li vaig dir que malament rai. Quan va venir aquell home, el mecànic era a la cabina de dalt vigilat per un coronel i un capità dels civils. Foren dies de gent grossa. Quan menys t'ho esperaves en trobaves algun amb bigotis i estrelles. Com feia el cas, va pujar el famós Creix de la poli per saber-ne de mi preguntant-ne al Vicente Hontangas.

I va venir el dia. Molt d'hora van arribar els bastaixos i van penjar banderes a llocs inversemblants. Banderes a fora i catifa de corredor a l'església. Cada quefe que arribava, preguntava què de la catifa. I ho vaig saber. Al Franco el posaven fora de polleguera les catifes arrugades. Sempre serem canalla. El poli de la secreta va voler fer la volta sencera al santuari, i va veure com la muntanya, a tocar de l'església, es despenjava avall, ho va deixar. Un gran quefe dels civils va posar els seus al carener de la muntanya, amb el meu consell. Al capità de la guàrdia personal de Sa Excel·lència li havia fet un plànol marcant-li els llocs de guàrdia. Em va mirar sorprès. «-Padre, ¿usted ha hecho la mili?». M'aturo perquè el fandango va durar hores. Fins que ja hi vam ser. L'home va pujar pel funicular, el funicular va fer bondat. Rere d'ell hi venien almenys tres ministres. El López Rodó, un senyor ben educat, el Silva Muñoz, amb cara de mussol, i el Camilo Alonso Vega, que feia ganya de viure a les quimbambes. El caudillo va entrar «bajo palio», el Bascuñana li va engaltar el sermó oficial i van cantar una salve. L'home va pujar al cambril. Va entrar a la sagristia a signar. I va baixar del santuari a peu, mirant el paisatge. Ens havíem lliurat d'una i bona. Els tres ministres baixaven pel funicular quan, a mig baixar, la maquinota va dir que prou. Llàstima que ja no hi havia fotògrafs. Els tres ministres baixaven de quatre grapes i de cul enrere fins a baix. Abans de mitja hora d'acabar-se la gresca, a Queralt no hi quedaven ni banderes, ni pal·lis, ni estores, ni catifes.

Quedava, però, el funicular. Al cap d'un parell de dies estava arreglat i funcionava. El Franco havia vingut per Sant Jaume, el 25 de juliol. El primer de setembre van tancar el funicular. Una cosa més allà dalt rovellant-se. Això va passar l'any 1966.

Del nou ascensor inclinat, que de fet és com un funicular, Magda Alsina deia a l'Avui del 29 de desembre del 1991: «La desgràcia envolta l'ascensor que puja al santuari de Queralt. Inaugurat el 6 de desembre, la setmana passada ja es va aturar per problemes de seguretat... ha funcionat dues setmanes». Tant l'ascensor com el funicular funcionaran mentre hi hagi el personal que en tingui cura. Si es pensa algun dia millorar el sector turístic queraltí caldrà sense cap mena de dubte resoldre d'una vegada per totes el problema d'accés a Queralt. L'actual ascensor ni és un sistema bo ni pràctic, espatlla la façana de Queralt, i entra al santuari pel mig del menjador, just a quatre metres del lavabo.