Comparar ciutats, comarques i països és lleig, ja ho sé, però a vegades serveix perquè algú reaccioni. Comparar el Berguedà i el Ripollès, per exemple, és un exercici delicat perquè les semblances entre les dues comarques -que hi són- ens poden fer oblidar o menystenir-ne les importants diferències.

Així, és cert que totes dues comarques són de muntanya, però mentre que el Berguedà té la meitat dels seu territori a la (quasi) plana (ara podríem discutir si Berga, asseguda a la falda de la serra de Queralt, és al final del baix Berguedà o al principi de l'alt) i l'altra meitat al Prepirineu, el Ripollès és clarament, tota ella, comarca pirinenca, i arriba a la divisòria d'aigües i a la frontera administrativa amb la República Francesa. Les diferències orogràfiques també són l'explicació (o una de les explicacions) de les diferències demogràfiques: 40.000 habitants al Berguedà per 25.000 al Ripollès.

Malgrat la seva condició muntanyenca -en realitat a causa d'això mateix-, en totes dues comarques el pes de la indústria i la seva petjada han estat decisius. Durant anys, el carbó i la força de l'aigua van atreure fàbriques i mà d'obra a aquestes terres fins aleshores eminentment pageses i ramaderes. Malauradament, d'aquell potent passat industrial en queda poc més que un extraordinari patrimoni arquitectònic i una composició social que poc té a veure amb el tòpic del pagès carlí amb què sovint es vol ridiculitzar la Catalunya de muntanya.

En una cosa, però, el Ripollès sempre ha anat al davant del Berguedà: en atracció de turisme. Per causes que se m'escapen, ja a final del segle XIX la burgesia barcelonina va preferir mirar Ter amunt alhora de cercar paisatges on retirar-se de la malsana vida urbana. Camprodon, per exemple, amb aquells elegants xalets centenaris, no té equivalent al Berguedà. En aquest sentit, que la línia de fer-rocarril que uneix la capital amb la Cerdanya passi per Ripoll i no per Berga, i que al Ripollès hagin sabut conservar el tren mentre al Berguedà ens l'haguem deixat furtar sense gairebé oposició ni memòria, és també prou significatiu.

Dit això, i anant al títol de l'article, és evident que Queralt no té la màgia ni el potencial de Núria i que les condicions meteorològiques i d'altitud de Vallter no són les mateixes que les dels Rasos de Peguera. Ara bé, aquestes diferències objectives no ho expliquen tot. No justifiquen que aquests dos destins turístics del Ripollès atreguin més de 100.000 persones l'any, cada una de les quals deixa diners a la comarca, mentre que els dos referents berguedans presentin uns números abismalment inferiors. Fa envermellir el contrast entre la màquina de fer diners que són Núria i Vallter (encara que sigui amb FGC i la Generalitat cobrint-los les espatlles) i la impossibilitat d'allotjar-se o fer un àpat decent a Queralt o la incapacitat col·lectiva (institucions publiques i privats) per aprofitar que els Rasos és l'espai amb neu probable més proper a Barcelona i que, per tant, per poc bé que ho facis, de gent te n'hi vindrà segur, i no només a l'hivern. Encara sort que fa ara han arranjat i posat de nou en funcionament el refugi dels Rasos, on almenys pots un vermut, o quedar-t'hi a dormir després de caminar una mica, o molt. La iniciativa, per cert, ha sigut d'un centre excursionista de Manresa.