Cent euros era el preu per a un servei sexual d'una hora a Manresa, quan la Generalitat va decretar el tancament dels prostíbuls a tot Catalunya. Segons el company Abel Gallardo, autor d'un interessant treball de recerca la setmana passada, als llocs a on s'ofereixen les prostitutes no es donaven per al·ludits i adduïen no haver rebut l'ordre de tancament. Val a dir que mentre a Castella-la Manxa, a on hi ha el 80% de les cases de barrets de tot Espanya, el conseller responsable ho verbalitzava en una roda de premsa citant-les pel seu nom ara més comú (tot i fer una pausa llarga abans de dir «prostíbulos»). Per aquí, el document oficial és àmpliament vidriós. Si el llegeix un profà no li queda clar, mentre que si ho fa un jurista o un coneixedor dels llenguatges oficials, és indiscutible. De fet, entre les ordres burocràtiques i el món de la prostitució, és possible que siguin els àmbits a on conviuen les més grans concentracions de subterfugis, paraules equívoques i de dobles (o triples) significats.

Estem parlant d'uns espais locals de gran discreció i molta clandestinitat (el de la prostitució). Tothom hi practica l'eufemisme o com a molt allò que se'n podria dir un llenguatge políticament correcte d'ampli espectre. Un usuari d'un servei sexual de pagament és un puter. Amb una paraula com aquesta queda ben clar, semànticament i funcionalment. Històricament, a elles se les ha anomenat sempre de forma pejorativa: ho és dir-los meuques, rameres, noies fàcils o tota la resta de mots que els diccionaris i l'imaginari popular han anat formant. Són substantius contenidors de prejudicis i accepcions negatives respecte de les persones (majoritàriament dones i força transsexuals) que entren en aquest món. Amb els anys, tothom va tenint clar que la immensa majoria són víctimes, persones forçades físicament o psíquicament. Intimidacions que es combinen amb una manca de recursos i arrelament. El fet que siguin sobretot persones estrangeres ho indica amb claredat. Parlem d'humanes que han emigrat per raons econòmiques, per fam, que arriben sense formació, provinents de famílies molt necessitades o desestructurades, sense accés a les xarxes de protecció social que un país com el nostre ofereix. Ple de mancances però existent i disponible per a qui té residència legal.

He estat el primer sorprès en veure que, mentre des del mes de març bars, hotels, discoteques, gimnasos i tota mena de comerços han patit tancaments més o menys prolongats, no ha estat fins ara, a final d'agost, quan ens hem fixat en les barres americanes i pisos semiclandestins. Es pot deduir, per tant, que han estat oberts. Ni els governs, ni els mitjans, ningú s'havia fixat en aquests llocs d'intercanvi de fluids corporals. Tot i l'obvietat, cal dir que una còpula és una pràctica física a on és inevitable contaminar-se si un dels dos que la practiquen està contagiat. Encara que la facin amb la mascareta posada. M'encurioseix profundament que a ningú li passés pel cap intervenir en les cases de putes que atenen els clients.

A llocs com Suècia ho tenen clar des de fa temps. És il·legal com el tràfic de drogues. Les noies que ofereixen el seu cos són considerades víctimes i els delinqüents són els (o les) proxenetes i els clients. En canvi, aquí, hi ha una àmplia tolerància que permet moure diner negre a uns quants. Potser alguns consideren que es tracta d'una oferta essencial. L'essencialitat màxima només és la supervivència de les noies forçades a oferir-se per poder menjar. Perquè allò de la puteta de cine que guanya molts diners i es fa quasi rica en poc temps, potser era cosa de la Barcelona modernista i llibertina o bé de pel·lícules realment impossibles com Pretty Woman. Els i les que alguna vegada he vist entrar i sortir al que hi ha (o hi havia) a Berga no té res a veure amb tot això. En dono fe.