El divendres 14 d'agost, el Barça queia estrepitosament a Lisboa, per 2 gols a 8, als quarts de final de la Lliga de Campions contra el Bayer de Munic. Una der-rota vergonyosa, inacceptable i inadmissible, que ridiculitza qui anys abans havia estat el millor club del món. El president de l'actual junta directiva, Josep M. Bartomeu Floreta, ha estat patètic, els darrers cinc anys ha dilapidat tot l'esforç que s'havia fet anteriorment.

Amb l'arribada de Johan Cruyff com a jugador del Barça l'any 1973, quan l'equip era el penúltim classificat, va acabar guanyant la lliga 1973-74, que va servir per començar a recuperar una credibilitat perduda internament per les males gestions de la directiva, i externament, per una dictadura franquista que facilitava títols al club madridista, equip que públicament deien que els representava amb la seva consubstancial i pretesa espanyolitat. El Cruyff entrenador enamora el barcelonisme en aconseguir quatre lligues seguides i, el 1992, la primera Copa d'Europa. Anys després, en vindran quatre més en format Champions League: una amb Frank Rijkaard com a entrenador (2006), dues de les mans del tàndem Guardiola-Vilanova (2009 i 2011) i la darrera amb Luis Enrique Martínez (2015), que va aconseguir un triplet, que paradoxalment va permetre guanyar les eleccions a Bartomeu, quan la gestió esportiva començava a ser qüestionada. A l'entrenador asturià va seguir-lo l'extremeny Ernesto Valverde, força mediocre i sense experiència en grans equips, fet que va comportar les derrotes vergo-nyoses de Roma i Liverpool, sense que la directiva de Bartomeu fes res per redreçar la situació. Però faltava el pitjor. Sense projecte, ni rumb ni estructura esportiva capacitada, el president barcelonista va fitxar Quique Setién, entrenador veterà que cuidava les seves vaques a Cantàbria. Tot i disposar de dos punts d'avantatge sobre el Reial Madrid a la darrera lliga, abans de l'aturada per la covid-19, la va perdre estrepitosament i hipòcritament a la represa. Així, mentre es vantava de ser un admirador del sistema de joc de Cruyff, a l'hora de la veritat, els seus plantejaments no hi tenien res a veure. Mediocre, acompanyat d'un segon entrenador, Eder Sarabia, inexpert i maleducat amb els seus jugadors, van fer pena, amb plantejaments impropis d'un gran equip. Messi es va rebel·lar, però Bartomeu -un cop més- va fer veure que no passava res.

A més de perdre la lliga, tothom intuïa que el desastre era imminent: no es podia guanyar la Champions perquè el Barça era un equip físicament cansat, que no treballava prou als entrenaments, on predominaven les sessions de rondos per passar l'estona. Però ningú es pensava que el club toqués fons amb la pitjor actuació europea en 121 anys d'història. El Barça va caure inexorablement amb el Bayern, un equip que pocs anys abans havia estat entrenat per Pep Guardiola, que li va donar el caire ofensiu i la personalitat que té en l'actualitat. Només l'atzar ha impedit dues vegades que l'entrenador bagenc hagi tingut èxit amb el Manchester City en la màxima competició europea. El dia que Pep reconegui aquest factor com a decisiu en el futbol, els seus equips seran imparables.

Amb la nova presa de pèl als socis i aficionats barcelonistes, Bartomeu ha superat Gaspart en la seva incapacitat per dirigir el Barça. Ni dimiteix ni assumeix cap responsabilitat, conducta que demostra que no té dignitat, com ja sabíem. Fa fora l'entrenador que ell mateix havia alabat feia ben poc, però mantenia el secretari tècnic, Éric Abidal, responsable dels darrers fitxatges poc encertats, però les crítiques de membres de la junta directiva el van portar a dimitir, l'endemà. Xavi Hernández, encertadament, s'ha negat a venir ara com a entrenador per tapar forats i Ronald Koeman hauria fet bé de valorar la situació del moment i rebutjar l'oferta d'un president acabat, gràcies a una inexistent planificació esportiva, una pèssima gestió econòmica, amb un Barçagate inexplicat i un fracassat Espai Barça. Ni tan sols ha estat capaç d'avançar les eleccions, sinó que ha fet un suposat salt endavant cap a l'abisme, per acabar el mandat més nefast de la història del barcelonisme. A partir del març bon vent i barca nova. Tant de bo els aficionats t'oblidem com més aviat millor. Visca el Barça!