La reflexió que més m'ha fet ballar el cap els darrers dies no és ni d'un filòsof que convidi a replantejar-nos l'existència, ni d'un guru de l'economia amb teories revolucionàries, ni de cap polític eloqüent que insufli esperances d'un món millor. Cap d'aquests perfils. El comentari va arribar en una conversa amb una treballadora sexual amb poques ganes de parlar amb un periodista perquè, opinava, els mitjans de comunicació donen una visió distorsionada de la prostitució en vincular les dones que s'hi dediquen a un món tèrbol, lligat a la delinqüència, i menystenir-les. Hi vaig parlar amb la finalitat d'escriure un reportatge. «Diuen que és un país desenvolupat, però com ho poden dir si per qualsevol altra feina no es cobra més de mil euros?», qüestionava, i va acabar sentenciant que preferia tenir el seu negoci, ja que treballa per a ella mateixa, i tenir uns ingressos dignes abans que ser «esclava» d'un empresari a canvi d'un sou miserable. No em vaig atrevir a revelar-li quant cobren els periodistes de base per vendre el seu temps, el talent -els que en tenen-, perdre els nervis i sacrificar de vegades una vida social sense alts i baixos. No volia pensar en altres sectors professionals que, amb títol universitari sota el braç, viuen una situació precària. M'avergonyia contestar que visc en un país desenvolupat.
