L'actualitat de l'evolució de la pandèmia ve marcada aquests dies per les mesures que caldrà prendre de cara a l'inici del curs escolar. Tothom, i principalment els pares i mestres, «exigeixen» (sic) certeses i seguretat, que són dues coses que precisament ningú no els pot donar. Arreu d'Europa, els governs de tot signe planifiquen una cosa, la que sigui, que rectifiquen poc després, perquè això del contagi es caracteritza justament per la seva imprevisibilitat. I hi ha també els que «exigeixen» (de nou, sic) uns pressupostos de quimera d'aplicació immediata que permetrien llogar una quantitat ingent de mestres, d'infermeres i de metges. Finalment, tothom entén de ràtios, d'epidemiologia, de socialització i de psicologia infantil.
L'altra cara de l'actualitat del virus ve donada per la proposta del govern Sánchez de fer possible que les comunitats autònomes demanin (perquè ho han de demanar al Congrés dels Diputats, no pas decidir-ho totes soles) la declaració de l'estat d'alarma en el seu territori. I tot per mirar d'esquivar una situació insòlita que s'ha posat de manifest aquests dies i que és el tema de què principalment voldria ocupar-me.
Resulta que, com que ara no existeix aquest famós estat d'alarma a tot l'Estat espanyol, qualsevol mesura proposada o dictada per les autoritats sanitàries pot ser recorreguda per un particular davant els jutges, perquè, diuen, està en joc la llibertat de l'exercici dels drets individuals i col·lectius. I aquí comença l'espectacle: els jutges, revestint-se d'uns coneixements que no tenen, van decidint a cada lloc el que els sembla, retallant, condicionant o impedint l'aplicació de les mesures que han previst els que sí que hi entenen, és a dir, els epidemiòlegs i les autoritats sanitàries. Estem, doncs, a mercè del criteri personalíssim d'un jutge que es considera plenament legitimitat, perquè així li ho permet el sistema, a imposar el seu parer sobre com s'ha d'abordar la pandèmia a cada territori. I com que cada territori és diferent, i cada jutge té el seu propi punt de vista, s'instaura una lluita desigual i contradictòria enfront d'aquest virus que ens amarga l'existència.
I així tenim una realitat on, per citar només uns quants casos, una jutgessa resol a Lleida que el govern de la Generalitat no és qui per decidir el confinament domiciliari a Lleida i el Segrià; un jutge de Terrassa troba que la situació a la ciutat «no és tan dolenta» com per aplicar les mesures que la Generalitat volia instaurar en bars, equipaments esportius i centres de culte; un jutge de Madrid anul·la una ordre del govern autonòmic sobre l'oci nocturn i el tabac al carrer; i un jutge de Ciudad Real anul·la ordres semblants en matèria de mascaretes i, de nou, sobre la prohibició de fumar... I és per això que, davant el desgavell i el bloqueig de les decisions dels governs autonòmics, el govern Sánchez es treu de la màniga la solució de la desfilada de peticions davant el Congrés per a la declaració de l'estat d'alarma en alguns territoris.
Algú, amb calma, amb sentit comú, hauria de pensar més aviat en quines modificacions legislatives cal fer per tal de prendre de les mans d'aquests jutges omnipotents la capacitat que ara tenen de marcar la lluita contra el virus i per tal de deixar-la exclusivament en mans de les autoritats sanitàries i els governs que apliquen les seves mesures. Perquè s'està demostrant el mateix que passa amb l'ensenyament: tothom entén de tot, en aquest país d'eixerits i espavilats. Amb una diferència: mentre que en l'àmbit educatiu el debat es porta només en el terreny de les idees, en l'àmbit judicial hi ha unes quantes persones que, sense coneixements especials en matèria de sanitat, invoquen el poder de la llei per decidir la lluita contra el virus.
