La sala d'espera del consultori mèdic és extremadament asèptica. M'acomodo en una cadira lliure, al costat de la qual n'hi ha una altra amb un cartell que avisa que ningú hi pot seure. És la fórmula més senzilla d'establir la distància social de seguretat, però desconec si és la més higiènica. Començo a comptar quantes persones hauran posat el paner al mateix lloc que jo durant aquell dia i si algú es dedica a canviar periòdicament de seient els cartells de prohibició perquè no sempre estiguin ocupats -i intensament usats- els mateixos. La doctora va amb retard, m'avisen, fet que em regala una hora i quart d'espera en un habitacle petit i silenciós. La cadira buida pregona «No seure», sense el pronom feble, i m'imagino amb qui m'hauria tocat compartir estona en una circumstància normal, quan estar a prop d'un altre humà no era un problema, fregar-se el braç per accident no et provocava un sobresalt i un estossec no era res més que un soroll gutural.
Les cadires buides m'inhibeixen del present, em recorden els absents, com les samar-retes d'esportistes professionals penjades als estadis, com els rams de flors a peu de carretera, com els llocs on torno buscant pedres que ja no hi són i en recullo de noves per ser una mica arbre, una mica aigua, una mica terra. Aquest és l'estiu de la cinta mètrica, d'establir distàncies, de fer cribratge, d'apuntalar la intimitat, de dir fins aquí, de descobrir on tenim el nucli dur, de dibuixar amb guix els cercles de confiança per si cal modificar-los, de saber qui som, de respectar els drames dels altres i pair-ne els propis. L'agost més estrany acaba demà, marxa deixant-nos la notícia de l'erradicació de la pòlio a l'Àfrica -sí, també hi ha bones notícies-, i el setembre marcarà la represa. I l'hem de fer sigui com sigui, hi hagi risc de rebrot de coronavirus, jugui Messi, guanyi Trump, hi hagi una festa major de mínims, plogui, nevi o faci fred.
La doctora em fa passar al seu despatx i és allà, conversant amb ella, que constato que al marge dels protocols governamentals i les incerteses que planen sobre els nostres caps, l'èxit de la visita dependrà únicament de nosaltres dues, com també dependrà dels professionals de l'educació, dels infants i de les famílies, que l'escola presencial rutlli a partir del 14 de setembre.
El 2020, que passarà a la història per haver estat l'any del confinament, el d'una nova crisi econòmica i per haver decretat distàncies interpersonals i grupals rígides, també serà l'any en el qual les solucions dels problemes quotidians passaran per les distàncies curtes, per una abraçada il·legal quan les paraules siguin insuficients o per una abaixada de mascareta obligada quan a un infant li caigui al mig de la classe una dent. No m'imagino una vida sense una altra vida.
