Tinc la sensació que, en poc temps, hem passat de viure amb una fe cega en el progrés i el benestar, com a guany social indestructible, a caure en un estat de defallença, decepció i desconfiança envers tot i tothom. La pandèmia i la gestió que n'han fet les diferents administracions no ens ho han posat fàcil i molt probablement tot plegat hagi contribuït a eixamplar i fer més visibles els descosits d'un sistema de vida en què un pedaç en tapava un altre. A hores d'ara qui més qui menys desconfia de qui, fins fa quatre dies, feia de protector universal, fos l'Estat o fos Europa, i es refugia en la seva petita zona de confort, a mig desfer, com un glaçó. I mentre els joves desconfien dels vells, els autòctons ho fan dels forasters, els veïns d'un barri dels veïns del barri del costat, els pares dels mestres, els ciutadans dels polítics, tots desconfiem de tothom. Fins i tot sembla que hàgim perdut la confiança en nosaltres mateixos, individualment i com a col·lectivitat, a l'hora de reaccionar en positiu, solidàriament, colze amb colze. És tal la sensació de desemparament i de recel, que en comptes d'intentar recuperar serenament el nord, ens deixem arrossegar pel desànim i la impotència, i assistim, esbor-ronats, però impassibles, a l'espectacle del carro esbalçant-se pel pedregar. I assumim, amb indolència, que si les coses poden anar pitjor, gaire millor no aniran. Que lluny queden aquells temps en què, potser pecàvem de crèduls, però tothom creia en tothom, les botigues fiaven i la paraula era llei. I no ho dic només pensant en qui desconfia de l'ús protector de les mascaretes, pregona l'origen deliberadament malèvol del coronavirus i anuncia que renuncia per endavant a la vacuna contra la covid. Qui ens havia de dir que el gest de Pilats rentant-se les mans es convertiria, dos mil anys després, en la nova icona per salvar la pell. Així va salvar l'emperador romà la seva mala consciència.