Diuen que és quelcom inherent als culés , però jo afirmaria que la capacitat d'anar d'un extrem a l'altre forma part de la condició humana en general, sobretot la que té temps per recrear-s'hi. Imagineu-vos si és humà que, tot i la crisi que tenim instal·lada fa mesos per culpa de la covid, d'ençà que va sortir a la llum la potencial marxa de Messi, ha aconseguit ocupar la majoria de les tertúlies. Resumint, que el jugador del Barça que mereixia els millors adjectius -hi ha qui fins afirmava que els havia esgotat- ara és un pessetero (per als més joves, algú que només s'interessa pels diners), un enredaire i, en definitiva, un futbolista que per a alguns ja fa temps que el club s'havia d'haver tret del damunt. Ja no parlem de talent ni d'esport. Només de diners. Que aquesta veritat es faci tan evident crec que ens hauria de fer especialment infeliços. Infeliços perquè, al pas que anem, ni tan sols aconseguirem garantir l'oportunitat de donar el comiat que mereix el jugador que ens ha fet gaudir més del futbol, el que ens ha fet sentir més orgullosos de la samar-reta i estimar una mica més aquest esport. He de dir que quan es va començar a imposar la norma d'haver de pagar sí o sí per veure els partits ja me'n vaig començar a distanciar una mica. Ara, ho anuncio públicament, ho faig definitivament. Gràcies, Messi.
