Durant les quatre dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, a l'Europa democràtica l'extrema dreta fou un fenomen relativament marginal i extraparlamentari que comptava només amb el suport de sectors molt delimitats de la societat: vells feixistes, catòlics ultraconservadors, una part de l'aristocràcia supervivent de totes les revolucions liberals, joves nacionalistes radicalitzats i no pocs professionals armats (militars i policies). El gruix de la classe treballadora i de les classes mitjanes no en volia saber res.

A partir dels anys 80 i 90, però, l'extrema dreta incrementa lentament però imparablement la seva presència a la societat i el seu pes electoral, atrau antics votants de la dreta conservadora però penetra també en la base social dels partits d'esquerra, comunistes i socialistes. Per fer-ho canvia d'estètica i de discurs: abandona les salutacions romanes, les botes i els uniformes, renega de mala gana dels seus referents originals, renova el seu argumentari antisistema, adopta -tergiversant-lo- part del discurs de l'esquerra (estat del benestar sí, però només per a «nosaltres») i es presenta com els autèntics defensors i representants de la «gent normal» suposadament traïda per les elits culturals i polítiques.

S'ha dit moltes vegades que una de les raons per les quals l'extrema dreta atreu cada cop més votants de classe baixa i mitjana-baixa és que aquests s'han sentit abandonats pels seus referents tradicionals, sobretot per la socialdemocràcia. Un corrent polític que fou incapaç de respondre a l'ofensiva neoliberal amb un programa alternatiu i que, en lloc d'això, se'n va fer seus els dogmes: desregulació, privatitzacions, retallades, individualisme; alhora que mirava de ressituar el debat amb la dreta no en l'àmbit econòmic sinó en el dels drets i llibertats individuals, qüestions que connecten millor amb les aspiracions de la classe mitjana urbana que amb les de la classe treballadora estricta. En aquestes circumstàncies no és d'estra-nyar que els perdedors d'aquesta nova era s'hagin sentit temptats de llençar-se als braços de qui els prometia una salvació a mida. Com diu l'escriptora turca Ece Temelkuran, no és que els votants del populisme de drets siguin tots uns malparits que gaudeixin veient com la gent s'ofega al Mediterrani, és simplement que un cop han interioritzat que aquest món és un campi qui pugui, ells aspiren a ser dels que no s'ofeguen.

L'esquerra resignada i sense alternativa té, doncs, una part important de responsabilitat en l'ascens dels neofeixismes, però l'esquerra a la contra, la instal·lada en la protesta, el radicalisme i el maximalisme, segurament també. Perquè el seu discurs populista i testosterònic, d'impugnació absoluta, l'aprofita fàcilment (ja ho va fer als anys 30) la nova extrema dreta. I perquè quan finalment aquesta esquerra arriba a les alcaldies o al consell de ministres, la distància entre allò que deien quan eren als carrers i les places i allò que realment acaben fent des del poder és tan gran que acaba abonant el discurs reaccionari del «tots són iguals» i el «només volen la cadira, i el xalet...».

Així doncs, quina esquerra necessitaríem per recuperar la confiança de les classes populars i així aturar el creixement dels nous feixismes? M'agrada que em feu aquesta pregunta. No ho sé, en tot cas hi ajudaria segur una esquerra (i una política en general) menys simplista i maximalista quan és a l'oposició però molt més útil i contundent quan és al poder. Més responsabilitat i humilitat quan no es mana i més idees clares i avenços concrets quan s'és al poder. Ni resignació ni radicalisme gratuït, rigor i, sobretot, resultats.