A veure si a força de fer-se pesats aconseguim moure alguna cosa (seria una revisió de l'anomenada fe marxista?)

De la pandèmia, en el seu brot inicial, n'hem sortit tocats. Aquells que disposen d'alguna cosa, per por de perdre-ho; els qui ja gaire bé no tenien res, doncs...

Les mesures aplicades costa que es vegin. Segur que no s'ha fet prou bé, però també cal constatar la dificultat organitzativa de poder arribar al màxim de població (cap excusa, però, cal continuar esmerçant tots els esforços i més).

Si voleu saber la magnitud d'allò que ha de venir o està venint, pregunteu-ho a alguna treballadora social coneguda (ho dic en femení, que em perdonin els treballadors socials) de qualsevol ajuntament. Han passat uns dies de merescut descans i en tornar s'han trobat que les demandes d'ajuts han col·lapsat les seves taules...

Per sort han carregat piles, la tasca que els espera és descomunal, totes les institucions han establert mesures de suport a la població, cada mesura suposa la implementació d'una nova tasca a la seva carregada agenda. És per això que quan aneu a veure-les us prego que ho feu amb una certa complicitat expressada en la vostra actitud vers elles.

Però l'objectiu d'aquestes línies era un altre (té a veure, és clar, amb allò exposat fins ara).

Si alguna cosa, potser, hem après d'aquest període és la importància de la cura de les persones (sortíem a aplaudir a les 8 del vespre per reconèixer la gent que tenia cura de tots nosaltres. Espero que seguim recordant allò que ens empenyia a sortir als balcons i finestres).

En alleugerir-se la intensitat de la primera onada de la pandèmia, es va tornar a imposar la producció com a eix central de les nostres vides.

És el mercat, que diria aquell; és el capitalisme, diria jo.

Avui, però, la cosa va més enllà, el capitalisme del segle XX ens comprava la força del treball i en treia plusvàlues, en els darrers 20 anys aquest capitalisme ha deixat pas a un altre que juga a la ruleta (per a nosaltres russa) de l'extracció de capitals per a l'especulació. Si l'anterior estava mal vist, l'actual capitalisme ni es veu (els fons d'inversió campen pel món sense cap mena d'aturador).

Cal un canvi de sistema si allò que pretenem és preservar el medi ambient, el marc on hem de viure no només nosaltres, les properes generacions. Preservar el medi ambient és preservar un espai on viure dignament (estaria bé que també pogués viure dignament la major part de la població mundial).

Cal un canvi de sistema, l'actual ja s'ha tret la mascareta (en el que anomenem primer món), ja no li cal ni donar-nos peixet amb allò de l'estat del benestar.

Mentre no es produeixi aquest canvi de sistema, potser que canviem la nostra òptica. Deixem de fer cas a aquells que ens amenacen amb l'extinció si se'ns acudeix posar al davant la cura de les persones a la producció/especulació.

Hi ha mesures que comencen a no semblar utopies d'esquerra. Avui llegia, per exemple, la proposta de l'esquerra alemanya (Die Linke) de treballar 4 dies a la setmana per assegurar feina per a tothom i evitar costos d'atur, serveis socials, etc. És una proposta de l'esquerra que no veu malament el partit de la cancellera alemanya, ni tan sols sectors importants del seu empresariat. I només és una de les propostes que des dels moviments més a l'esquerra de la socialdemocràcia, o des dels moviments ecologistes o feministes, fa temps que s'estan fent.

Canviar el món és possible... Jo hi afegiria: i necessari.