Un jove periodista berguedà cobreix l'actualitat de Lleida per als informatius de TV3. L'hem vist amb casc durant les mobilitzacions violentes de l'any passat o vestit amb un contundent EPI (equip de protecció individual) format per granota blanca, pantalla facial i potser un parell de mascaretes. L'Abraham Orriols és un valor de futur als mitjans i el director del diari La Mañana se'n ha adonat. Li ha ofert un espai d'opinió similar a aquest. Escriu en l'últim un aspecte sobre la pandèmia que ens ha passat de llarg a tots els que informem o opinem. Parlant del drama a les residències d'avis amb el coronavirus feia notar que tothom n'ha parlat excepte els mateixos residents. Des del dia que el vaig llegir, aquest fet m'amartella el cap de forma continuada.

No és una qüestió banal, ni de bon tros. Té una profunditat quasi filosòfica. En la joventut, ningú pensa en quan serà vell. Envellir implica perdre facultats físiques i mentals. Normalment per aquest ordre, tot i que en alguns casos va al revés. Moltes persones inquilines d'aquests centres les tenen minvades totes dues. D'altres no tant però presenten dificultats en la dicció. A tots ens passarà alguna putada d'aquestes, però sempre van quedant els que envelleixen amb un cert èxit i són capaços de ser autònoms, a més de comunicar-se sense dificultat. Fins ara ningú ha posat el micròfon al davant d'un d'ells. Com a màxim s'ha fet per demanar-los un parell de tòpics i tractar-los amb condescendència. Voldria saber què en pensen, del drama viscut arran de l'aparició de la malaltia de l'any 2020. La seva solitud ara accentuada, l'aïllament, les visites d'un sol familiar i a distància. Conèixer com es van sentir els supervivents al contagi mentre veien morir els companys d'habitació. La vellesa és l'etapa final de la vida i sembla que morir-se és poc important a certes edats. Òbviament, ho és sempre. Amb ulls burgesos volem pensar des de fora que tot va anar bé, van estar ben cuidats i en cas d'agafar la malaltia fatal no se'n devien adonar a causa de la seva ancianitat. La meitat dels morts catalans eren persones que s'estaven en aquests llocs finals. A les nostres comarques el percentatge ha estat del 57% (Bages) i el 53% (Berguedà) del total de víctimes.

Ens n'hauríem d'avergonyir com a societat. La fiscalia ja actua en una residència de Capellades i una d'Olesa. La de Bagà va patir una mortalitat dels seus pacients (o clients) escandalosa. Una de les dues de Berga ha amagat tant com ha pogut les víctimes mortals. N'han estat moltes. Totes les fonts mèdiques consultades neguen la manca d'atenció hospitalària a un malalt d'edat avançada. Ningú podrà saber mai amb certesa si per cribratge mèdic o per deixadesa d'alguns zeladors això va passar els dies més durs. Més enllà del que pugui valorar alguna comissió independent o la justícia, és clar que la mortalitat a les residències és esfereïdora. Mentre a Ter-rassa un parell de criatures vexaven una velleta dies enrere, en alguns centres les cuidadores ho són per la seva condició religiosa més enllà dels seus coneixements en geriatria. Per tant, és normal per a elles posar la seva fe en Déu al davant de la que han de posar en el metge. Amb el temps sabrem una part del que ha succeït i estic segur que serà paorós. Si pot ser, escoltat dels mateixos supervivents.

A vegades convé passar del drama a la comèdia i vull acabar amb una escena vista en una llar d'avis britànica. Una de les estadants confinada, una anglesa d'un cert volum, observava a través d'un finestral el seu fill que era a fora. Quan va estar segura de ser vista, va córrer a mostrar-li un rètol amb aquest missatge: «Need more wine». No cal traducció. La vull conèixer.