El dilluns 24 de setembre passat els expresidents del Parlament Joan Rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert, mitjançant una argumentada carta dirigida al ministre de Justícia de l'Estat, Juan Carlos Campo, sol·licitaren el benefici d'indult per a la també expresidenta de la cambra catalana Carme Forcadell, la qual n'era coneixedora, ja que no peticionària.
Els tres signants, per òbvies raons possibilistes, no demanaren l'amnistia, concessió que correspon a les Corts espanyoles, atès que una clara majoria parlamentària desfavorable la rebutjaria, i optaren per l'indult com a fórmula més ràpida i fàcil de gestionar, a la vegada que no implica cap tipus de penediment.
El cas de Carme Forcadell (ho dic amb els màxims respectes per tots els altres patriotes catalans empresonats o exiliats) té avui, pel fet abans exposat, unes especials singularitats. Fou condemnada a 11 anys i mig de presó tot i no haver ostentat durant el procés del 2017 cap càrrec executiu, sinó sols pel fet d'haver estat presidenta de la cambra legislativa catalana. Ras i curt, per haver deixat debatre i votar les propostes que li eren presentades, en escrupolós compliment del que preceptua l'article 39 del Reglament parlamentari, regulador de les funcions de presidència. En definitiva, que no podia fer ni feu altra cosa que allò que per llei li corresponia.
Cal compartir i celebrar aquesta iniciativa, alhora que fer ben nostre un dels substancials anhels dels tres il·lustres proponents: «Concedir-li l'indult seria un gest significatiu per part del Govern espanyol de cara al futur i a la resolució d'un conflicte que no es pot enquistar ni allargar més temps».
Independentista irreductible, just és no oblidar de Carme Forcadell el tarannà dialogant i negociador que tan positiu paper podria jugar, des de la seva llibertat personal recuperada, en aquests crucials moments històrics.
Un desig reconfortant, per cert, sense però menystenir les atàviques reticències hispàniques vers qualsevol diàleg pel procés independentista català. Dues clares mostres d'aquesta obstrucció sistemàtica les tenim, per una banda, en el sepulcral mutisme sobre el tema per part de la comissió Estat-Generalitat prevista a l'Estatut i, per altra, en l'estèril i quimèrica mesa de negociació acordada entre PSOE i ERC.
En aquest context, personalment confesso que m'hauria especialment complagut que la demanda d'indult a la se-nyora Forcadell l'hagués igualment signat, en gest solidari, compromès i, aquesta vegada valent, l'actual president del Parlament, Roger Torrent, militant d'Esquerra.
Avui vivament recordo l'alliçonadora conferència que Carme ens donà al Casal d'Europa l'11 de juny del 2013 en el marc del cicle anual intitulat «La Via Europea de l'Estat Català», compartit amb destacades personalitats del nacionalisme català com Muriel Casals, Joan Ridao, Patricia Gabancho, Marta Rovira, Josep Rull i Josep Maria Terricabras.
El nucli del seu discurs fou la defensa de la democràcia i els drets nacionals. I ben sovint me'l recorda la lectura d'aquell article que ella mateixa publicà el dia 30 de gener del 2017 al New York Times en el qual, ja immersa en el procés judicial, hi afegí també, en idèntica i preclara convicció, el no haver comès cap delicte complint amb el seu deure de presidenta parlamentària. Un recomanable article en què no deixa d'emfatitzar aquelles lapidàries paraules del primer president americà, George Washington: «Quan comença a arrelar, la llibertat és talment una planta que creix amb sorprenent rapidesa».
