Amb ulls d'ara

Personalment m'ha passat moltes vegades rebre crítiques o simples comentaris sobre per què havíem fet una determinada obra o pres determinada decisió en el transcurs de la llarga etapa com a alcalde de Borredà. Quan els explico els fonaments, el rerefons, de la presa de decisió comprenen el perquè. El poden compartir o no, però tenen la informació que en aquell moment teníem per prendre un determinat acord.

Si miro enrere, ben poques coses canviaria de tot el fet, perquè eren actuacions clarament prioritàries. En tot cas, introduiria alguns canvis en les formes, però no en el fons. I és que cada cosa decidida tenia una justificació, en aquell moment, difícil d'entendre avui dia.

Dic això a la vista del retorn a les crítiques de com es va fer la Transició, i a l'enorme ignorància que demostren la major part dels que la critiquen. Com de fàcil és ara i aquí dir que tot el que s'acordà i pactà fou fruit de la covardia, o de la imposició dels militars, de la classe dirigent, dels bancs o de les grans empreses.

Menysprear la llarga lluita antifranquista, el paper dels partits polítics, de la societat civil, de dirigents que tenien clara la necessitat de deixar enrere la dictadura per entrar en una democràcia representativa, a banda d'ignorància, demostra menyspreu. Si a tot plegat hi afegim altres adjectius irreproduïbles, ja passem a fanatismes que no tenen cura.

Ni tot fou perfecte, ni tot fou improvisat ni fruit d'amenaces o pactes vergonyosos. El resultat, fou el millor dels possibles, amb pacte també amb la monarquia, que podia haver facilitat o obstaculitzat l'acord. El va facilitar, i així fou com s'inicià la més llarga i profitosa etapa democràtica de la nostra història. Aquesta és la realitat, i qui la posi en qüestió simplement no s'ajusta als fets. Espanya figura en el dinovè lloc en l'índex de democràcies, a escala mundial, on consten 167 països, i aquest lloc el manté des de fa uns quants anys. Només hi consten 20 democràcies plenes, la nostra és una d'elles. És una dada objectiva, proposada i supervisada per organismes estrangers, de la màxima solvència.

A què ve, doncs, voler-la posar en qüestió? Doncs per raons partidistes, sectàries i de demonització de tot el que foren negociacions, pactes i acords. Això ara no es porta, i sembla que tothom tingui dret a tirar per terra els dialogants, o els pactistes, quan és precisament per mitjà de pactes com es pot avançar sumant els esforços de tots.

Ara mateix estem en un dels pitjors moments de la història contemporània. Si el conjunt dels partits tinguessin visió d'Estat, i la flexibilitat que varen demostrar els partits en el moment de la Transició, establirien un nou pacte d'Estat per acordar les polítiques a dur a terme en els propers anys.

La situació és tan greu que obligarà a prendre decisions molt doloroses i llargues en el temps. Qui cregui que pot dedicar-se a torpedinar-les es pot pensar que guanya punts, a curt termini, però de ben segur que serà foragitat de la política per molt d'anys. No hi ha lloc per a la demagògia ni per al populisme. Precisament cal mirar enrere per veure com de positius foren els pactes globals de la Transició. Si algú els posa en qüestió, és per simple ignorància o mala fe.