Dilluns, quan vaig fer una ullada a les necrològiques, el cor em va fer un salt: «Manresa. Ambrosio Ávalos López. Ha mort a l'edat de 62 anys. El funeral tindrà lloc avui, a les 5 de la tarda». Eren quarts de sis i ja havia fet tard, però vaig sortir disparat amb l'esperança de trobar-me encara algun familiar i poder-li dir «jo havia anat a classe amb l'Ambrosio, era una bella persona, ho sento moltíssim». Em semblava com si hagués de formar en el seu adeu, talment com si passessin llista i no hi pogués faltar, i em temia que potser haurien sigut ben pocs. Quan vaig arribar al carrer del Bruc i vaig veure encara aquella gentada a la sortida, em vaig quedar impressionat.
Amb l'Ambrosio havíem sigut companys al col·legi Oms i de Prat quan teníem dotze o tretze anys. Mentiria si digués que en tenia un record especial, era un entre tants, com jo i com tots. Després, uns trenta anys més tard, ens vam trobar un dia pel carrer i va ser com si es trobessin dos vells i grans amics. Obert i afectuós, em va explicar que vivia a Guatemala, que estava tan sols de pas per Manresa, i em va fer cinc cèntims de la feina que hi feia, de les seves inquietuds, de les seves il·lusions... Aquell dia sí que em va impactar, em va semblar d'una humanitat i una autenticitat ben poc corrents. Anys després vam coincidir pel carrer potser un parell de vegades i ja no vaig tenir més notícies d'ell fins dilluns. Me les van donar molts dels amics comuns que vaig trobar a la sortida del seu funeral, gent que se l'estimava moltíssim i que em van deixar perplex amb les coses que em van explicar. Per a ells era l'Ambros (amb accent a la a), que a principis dels noranta va anar a El Salvador a donar protecció amb la seva presència als camperols amenaçats pels paramilitars del general Ríos Montt; que després es va traslladar a Guatemala, on es va casar i va tenir dos fills, i on va seguir treballant en favor dels més desafavorits implicant els seus amics catalans en els seus projectes, sempre solidaris i sempre desinteressats. Establert ja definitivament aquí, primer a Artés i ara a Castellgalí, l'Ambròs era l'home que s'arremangava, que ajudava, que acompanyava, que ho donava tot. Senzill, generós. I alegre. Ell mateix va demanar que el seu comiat fos una festa. I allà va sonar el Luis Miguel cantant «La fiesta del mariachi», mentre els assistents brindaven amb ratafia i tequila en record seu. L'Ambrosio va arribar més lluny que cap d'aquella classe i dilluns vaig sentir enveja dels que havien sigut de debò amics seus.
