Avui he passat, com faig tot sovint, pel carrer de l'Argent. És un carrer del nucli antic d'Igualada que porta un nom bonic que ja ha desaparegut del vocabulari habitual dels catalans i que històricament sempre havia estat, si no la primera, una de les vies comercials més importants de la ciutat. Encara ho és avui, de fet, i tots els portals tenen botigues, per bé que ja quasi no en queden d'aquelles de tota la vida. És un carrer relativament curt, que no arriba als quaranta números per banda. Doncs bé: avui, tot passejant, hi he comptat nou establiments definitivament tancats, esperant uns hipotètics llogaters que ves a saber quant de temps trigaran a venir.
No sé si alguns dels tancaments més recents obeeixen ja a les conseqüències de la covid-19 i el confinament que hem hagut de sofrir durant tantes setmanes. Sospito que alguns sí, perquè no han pogut aguantar un llarg període sense ingressos a la caixa i han optat per abaixar la persiana. D'altres, potser la majoria, ja arrosseguen un mal més antic, anterior a la pandèmia: eren franquícies d'aquestes que s'obren i es tanquen a una velocitat de vertigen. Algú es gasta una bona quantitat de calés per fer l'establiment una mica atractiu, però abans que els passejants s'hagin habituat a la nova presència i a l'espurneig del nou aparador ja de seguida tanquen portes i s'afegeixen a l'espectacle de la desolació que regna amunt i avall.
Segur que seria un error atribuir aquest paisatge al confinament. El mal dels comerços dels nuclis antics de les nostres ciutats ve de molt més abans, de quan van canviar els hàbits dels compradors, de quan van aparèixer els grans centres comercials i de quan van començar a generalitzar-se les vendes online. A poc a poc, aquests barris s'han anat buidant i envellint i cauen a trossos davant els nostres ulls.
Continuant en el cas d'Igualada, que és el que jo conec, potser l'exemple més il·lustratiu es dona precisament al meu carrer, és a dir, a la Rambla. Tots l'havíem vist, fins i tot quan va deixar de ser la carretera Nacional II, convertida en un bulevard ple de bars i restaurants, amb una gentada que anava amunt i avall sense altre objecte que mirar i veure, com a lloc de trobada i passeig imprescindible. De sobte, van anar tancant els restaurants per ser substituïts per les oficines bancàries: ja no era el mateix, és clar, i van anar desapareixent de manera simultània els passejants i els badocs. I ara assistim, atònits, a la tercera fase del procés de substitució: ara han tancat les oficines bancàries i estan essent reemplaçades en bona mesura, a part de les botigues de roba, per un nou gènere d'establiments que mai no hauríem sospitat, com són els centres dentals, òptics i auditius. Aquesta darrera mutació, de tan singular i sorprenent com és, mereixeria sens dubte un estudi sociològic saberut, perquè potser explicaria algunes de les característiques de la societat del nostre temps.
Així, doncs, l'agonia dels nostres comerços ja ve de lluny, com tothom sap i com passa a tot arreu. Ja fa temps que escrivim elegies per allò que fou i que s'ha anat perdent a ulls veients. Però ara, per si fos poc, per si les amenaces no fossin suficients, la crisi econòmica derivada de la pandèmia i el confinament hi aporten un nou caire dramàtic, qui sap si gairebé definitiu. És la pregunta del moment: quant de temps podran aguantar les botigues i els bars i restaurants amb tantes mesures de prevenció i distanciament, que no dubto gens que són necessàries. Als mals d'abans s'hi ha sumat abruptament, amb traïdoria, aquest mal sobrevingut que no esperàvem. Conseqüència de tot plegat: ara mateix, nou botigues tancades al carrer de l'Argent. Són moltes, francament.
