Quan Felip V entregà al senyor de Vacarisses el títol de marquès de Castellbell poc es podia pensar que, tres-cents anys més tard, els vilatans de Castellbell escollirien el seu propi senyor durant més de tres dècades. Efectivament l'Isidro Badia ha estat durant trenta-dos anys a l'Ajuntament, dels quals vint-i-quatre d'alcalde. Però comencem pel principi. El Sidro, així l'anomenàvem els amics i coneguts, va començar de molt jove a demostrar les seves inquietuds polítiques, va formar part de l'Assemblea de Catalu-nya a Castellbell, més ben dit al Bages Sud, va ajudar a refer la UGT i fundà el PSC.

En aquells moments el seu activisme principal era al sindicat tèxtil, juntament amb el que molts anys més tard fou el seu consogre, Antonio Belmonte, i el seu gran amic Isidre Costa, aquest de Sant Vicenç. Quan arribaren les primeres eleccions municipals, no hi va haver cap dubte: a Castellbell el candidat del PSC havia de ser el Sidro. Cap d'ells arribava als trenta anys, però guanyaren clarament. Entraren a l'Ajuntament on tot estava per fer, com gairebé arreu del país, però no tingueren mandra i començaren a treballar per anar fent una cosa i després una altra, i una altra, i així fins a construir el Castellbell que avui coneixem.

Em ve al cap un dia, després d'unes pluges de tardor, d'aquelles que fan que les parets de Montserrat plorin, i que el Llobregat es desbordi, com aquest es va endur el camp de futbol situat vora el riu, al barri de la Bauma, i el Sidro no parava de dir que allò no podia tornar a passar. Li va costar Déu i ajuda trobar el lloc i el finançament, però el Sidro va aconseguir fer el camp en un lloc segur, el camp que dimecres es va convertir en el centre de dol de tot un poble.

El Sidro, com a alcalde, tenia dues dèries, saber què pensaven els vilatans i que els números quadressin. Ell estava al despatx de l'ajuntament el just i necessari, ni un minut més. Ell sempre et deia que el seu despatx era al carrer, parlant amb els veïns i les veïnes, dels seus problemes, de les seves angoixes, però també de les seves alegries. Amb els anys es va convertir en un polític d'agudes orelles i nas fi, que en tot moment sabia interpretar allò que necessitaven els seus veïns, per això era electoralment imbatible. La seva gran prioritat era la de no endeutar l'Ajuntament. Sempre he intuït que les diferents crisis del tèxtil, que tant mal van fer als tres grans barris del poble, el van fer savi en qüestió de finances tot i no tenir estudis econòmics. El recordo defensant el superàvit del seu Ajuntament davant dels altres alcaldes, ell se'n sentia orgullós i no feia res si no tenia clar el finançament tant de l'obra com del servei.

De la seva altra gran passió, la caça, no en puc parlar perquè jo no en gaudeixo, el que sí que sé és que en època de caça els dijous no el busquessis, era al bosc amb l'escopeta i els gossos.

La Montse, la seva filla gran, és l'actual alcaldessa. Ha heretat del seu pare el compromís amb els seus veïns, estic segur que ell n'estava molt orgullós, i és per estar-ne, ella continua dia a dia la tasca del pare.

Per als socialistes d'aquestes comarques està sent un final d'estiu molt dur, en pocs dies hem perdut dos dels nostres referents, la Carme de Vilada i el Sidro de Castellbell, tots dos dedicats als seus pobles durant quasi tota la vida en cos i ànima. Que la terra els sigui lleu.