A vuit dies de començar el curs escolar, pares, mestres i govern tenen motius per no estar tranquils. L'evolució de la pandèmia desmenteix afirmacions, confirma desconeixement científic i evidencia desconfiança generalitzada en les mesures governamentals anunciades. Tothom tem una patacada que, si es produeix, tindrà efectes incalculables: «compte amb la canalla!», adverteixen els convençuts que els nens han d'anar a escola, i els que hi són contraris perquè no veuen garantida la seguretat de les aules.

Alumnes a banda, l'altre conflicte anunciat és com garantir el salari a les famílies confinades obligatòriament perquè un fill s'hagi contagiat a l'escola. El problema real no és la fórmula que no acaben de trobar (baixa mèdica, permís retribuït, flexibilització horària i reducció salarial, bla, bla, bla), sinó com afrontar la dimensió desconeguda del problema: l'abast real del desastre econòmic que ha provocat la covid-19. Hi ha prou diners per cobrir tantes necessitats? La reiteració diària als mitjans de comunicació de sectors econòmics amenaçats de desaparèixer per falta d'activitat, no és cap cançó de l'enfadós: és l'evidència que no hem entès (ni acceptem) el problema i les conseqüències que començaran concretar-se aquesta tardor. No volem renunciar a un model de societat inspirat en el benestar, el gaudi, el consum despreocupat que només alenteix la disponibilitat econòmica individual o familiar. Ningú no vol anar enrere, lògicament, i tothom reclama per a ell: l'aturat que no surt del pou, el treballador afectat per un ERTO de difícil i dubtós cobrament, el pare confinat amb el fill, el restaurador que no fa prou calaix ni amb la terrassa ampliada, el taxista sense turistes, l'agència de viatges que ningú vol contractar, l'hoteler que ja no recorda les èpoques de vaques grasses, les discoteques que neguen disbauxes, les prostitutes que ni paren ni cotitzen... Polítics professionals a banda (que encara no han perdut sous ni gaires privilegis), tothom està afectat pel daltabaix econòmic i reclama ajuts i subvencions. Se'l mereix més un pare confinat que un autònom sense feina? Etc. Els diners que vindran d'Europa seran suficients? Es gestionaran eficientment? Els governants estaran a l'alçada? La ciutadania actuarà responsablement?

Arribats a aquest punt de la reflexió, recomano la lectura d'un article que trobo especialment suggeridor: «S'ha acabat la confiança: cooperació o barbàrie (Protocol lliurable de bones maneres per a polítics i institucions envers la societat civil activa)», de Simona Levi, activista, estratega tecnopolítica, gestora i curadora cultural, artista multidisciplinària, investigadora, reportera i docent. El trobareu gratuïtament a l'enllaç https://www.vilaweb.cat/noticies/sha-acabat-la-confianca-cooperacio-o-barbarie/. Comença fort: «(...) no podrem sortir de la catastròfica i inhumana situació en què ens trobem si no es reforma el sistema de partits. (...) Hem consentit incompetència per sobre de les nostres possibilitats i ja no ens podem permetre que tot continuï igual. (...)». Acaba donant eines i idees. Llegiu-lo.