Ha passat l'agost i ningú no sap del cert com s'engegarà el curs escolar, com seguirà la pandèmia del coronavirus, com s'enfrontarà la recuperació econòmica, com se superaran les diverses i coincidents crisis polítiques que afecten simultàniament Catalunya i l'Estat. I ni tan sols sabem si el rei fugitiu acabarà o no davant d'una justícia que tantes mostres ha donat d'haver perdut l'equilibri imprescindible de saber tractar a tothom de la mateixa manera. Temps incerts de moltes preguntes i poques respostes. De molts problemes plantejats i de ben escasses solucions. Un temps en què tothom demana ajuts, compensacions i suports econòmics a unes administracions públiques escanyades que prou s'intueix que ni que ho volguessin no podran satisfer ni la meitat de les peticions. Una època difícil que hauria de servir per repensar allò que s'ha fet i allò que no s'ha fet. Si més no per no tornar a caure altre cop en els mateixos paranys ni ficar-se de peus de nou en els mateixos clots.
Quan a mitjan març va arribar el confinament, qui havia de dir que començat ja el setembre el coronavirus continuaria formant part de la nostra vida diària? És evident que no hem vençut la pandèmia sinó que més aviat ens ha anat vencent ella a nosaltres. Haurem d'aprendre a conviure-hi molt de temps més? Aquesta és una de les incerteses que més amoïnen molta gent. La seva sobtada irrupció ha desconcertat tothom. I la mascareta s'ha tornat tot un símbol universal d'una època insòlita que de moment no ha pas acabat i que ningú no sap quan acabarà. Com tampoc no han acabat les seves molt greus conseqüències econòmiques que es faran més visibles que mai ara a la tardor. Les notícies sobre els rebrots, l'anomenat «distanciament social», i totes les altres mesures que caldrà encara emprendre formen part d'un bagatge que sempre recordarem que va començar l'any 2020 però del qual no es veu gens clar l'acabament.
La incertesa política tampoc no és petita, però podríem dir que ja no desconcerta gaire perquè és habitual. Ja sabem que el desig d'independència d'una part molt important de la població catalana continua ben viu malgrat els entrebancs habituals: des de la negativa radical dels poders de l'Estat fins a les picabaralles internes dels partits independentistes. Com s'anirà desenvolupant l'independentisme en els propers anys? Com evolucionarà la inacceptable situació d'uns presos polítics i d'uns exiliats que no han comès cap delicte? Què n'acabarà dient la justícia europea? S'avançarà en la necessària unitat estratègica i d'acció de l'independentisme? Hi haurà aviat eleccions al Parlament català? Amb quins resultats? Però la incertesa de la situació política catalana no és pas pitjor que l'espanyola, sense majories clares i també amb contínues dissensions i baralles a l'interior de tots els partits, que fan imprevisible el futur. Només hi ha una seguretat: l'existència d'uns poders fàctics molt efectius que volen mantenir el règim del 78, l'herència ideològica del franquisme i la monarquia, com a garantia d'aquesta supervivència. Caurà algun dia, aquesta muralla? Podrà resistir, la monarquia, el descrèdit creixent que l'envolta i que la fugida de l'exrei Juan Carlos ha accentuat?
En aquesta tardor del 2020, d'incerteses i de situacions problemàtiques n'hi ha moltes més. Les desigualtats i les injustícies creixen, i el món no és precisament una bassa d'oli. I mentrestant tenim davant la gran amenaça del canvi climàtic ens comença a afectar perceptiblement, sense que s'hi posi gaire remei. Aquesta serà la gran qüestió del segle XXI, i exigirà esforços, dedicació i inversions que ara ni ens podem imaginar.
