Amb l'arribada del setembre, tornen els col·leccionables als quioscos. Llevat d'algunes novetats, els clàssics són els cursos d'idiomes i de cuina, les novel·les romàntiques de tots els temps i tot tipus d'artefactes en miniatura: models antics de cotxes (enguany, hi trobareu els vehicles militars de la Segona Guerra Mundial), nines, joguines i monedes... I també estructures muntables a terminis. Tant pot ser el cos humà com el cotxe «Fantástico». Fa temps que espero amb candeletes de poder construir la maqueta d'un avió o una nau espacial, peça per peça, com l'enginyer aeronàutic que no soc. Els avions em fan pànic i tal vegada això em pot servir de teràpia. Els únics avions que han passat per les meves mans van ser de paper. Encara duia pantalons curts i bata ratllada, amb el nom cosit a la butxaca. Estic convençut que si soc capaç de muntar un avió (encara que en acabat només serveixi per acumular pols en una prestatgeria de les golfes) algun dia em veuré amb cor d'enlairar-me sense que el cor em surti disparat per la boca. De volar, he volat. Tot vols gallinacis, i abans de l'euro. De la darrera vegada recordo que els passatgers vam aplaudir en tocar a terra, després d'un vol ple de turbulències, un festival de llampecs i aigua per omplir dos pantans. Sé que aquesta por, com moltes altres pors, és tan irracional com la dels gals i el temor que els caigui el cel al damunt. Tan irracional com que, sobrevolant terra ferma, et donin un salvavides aquàtic en comptes d'un paracaigudes. I tan irracional com aquella hostessa francesa que, ignorant l'existència castellana del subjuntiu, a l'hora d'arrencar avisava els passatgers dient-los que a mig vol el comandant ja avisarà sobre quan cal activar les mascaretes d'emergència. Si una vegada muntat l'avió el pànic perdura deurà ser que la por no és de volar, sinó del cel, com en aquella pel·lícula de Leonardo Sbaraglia i Chino Darín, El silenci de déu. Aleshores sempre em quedarà el recurs de col·leccionar escapularis.