Durant el confinament vam encetar el debat sobre com són els nostres habitatges, i com haurien de ser. En aquell context ja vaig publicar un article que parlava de la necessitat de pensar més en com vivim, i en aquest sentit desmarcar-nos del mercat i dels grans promotors. Vaig parlar també de tres elements a tenir en compte, trencar la dicotomia espai públic-espai privat, pensar l'arquitectura des d'una perspectiva feminista, i fer-ho des d'un punt de vida sostenible.

Mònica Cevedo, a la seva tesi doctoral Arquitectura y género (Icària, 2003), estudia la dicotomia públic-privat: a l'interior d'un habitatge (sala-cuina); entre l'habitatge i la ciutat; i entre tasques productives i reproductives. Es considera que cal trencar amb aquesta dicotomia generant espais intermedis. És important que pensem més enllà dels habitatges incorporant al debat els espais comunitaris dels nostres edificis d'habitatges i l'espai públic de la ciutat. Aquests espais intermedis ens ajudaran a teixir comunitat, a conèixer millor els i les nostres veïnes i poder ajudar-nos quan sigui necessari, i en aquest sentit, podem afirmar que als barris on s'ha donat, sort n'hi ha hagut de les xarxes de suport mutu, durant i després del confinament.

També cal pensar com la dicotomia públic-privat influeix a la manca de sostenibilitat. Hi ha elements comuns als nostres habitatges que podrien ser compartits. Hi ha d'haver espais d'esbarjo comunitaris, i no fer espais d'esbarjo privats com s'indicava en alguns dels articles d'opinió d'aquests mesos, això comportaria un consum de metres quadrats elevadíssim.

A part d'aquests, hi ha altres elements que podrien ser comunitaris a la vegada que ens ajudarien a generar la xarxa veïnal, visualitzarien i donarien valor a les tasques domèstiques i finalment serien molt més sostenibles. Penso en els safareigs, podrien ser espais on valorar i visualitzar aquesta tasca relegada a l'àmbit privat, i en espais pràcticament inexistents i amagats. Si aquests safareigs passen a ser comunitaris, amb molt poc espai, les tasques derivades de rentar roba es podrien dur a terme en espais dignes, visualitzar-se, i en companyia d'altres veïns o veïnes. Però podríem trobar altres elements.

És important que parlem del concepte habitar i reconeguem la quotidianitat de les tasques domèstiques i de cures. A la guia Recomanacions per a un habitatge no jeràrquic ni androcèntric, de Zaida Muxí, Institut Català de les Dones 2009, es parla de la possibilitat de canvi d'hàbits amb una distribució espacial diferent. Per tant, tenim eines, guies, per millorar els nostres habitatges i no fer-los pensant en un model de família nuclear, que, si és el cas, ens ocupa menys de la meitat dels anys de la nostra vida.

És imprescindible que les reflexions fruit del confinament tinguin en compte com l'arquitectura influeix en les relacions humanes i com podem dissenyar els diferents espais, interiors, intermedis, coberts, descoberts, exteriors... per tal que aquestes relacions es donin i es donin des de la igualtat, i això comportarà també una sostenibilitat als nostres edificis, sempre que ho pensem des d'una arquitectura feminista.