La pandèmia va exercir durant la primavera un efecte com si ens premessin el botó de pausa i tot s'aturés. La nostra vida va canviar d'un dia per l'altre. Fins i tot per als que continuaven desplaçant-se per anar a treballar la sensació era de viure en un mon irreal. I per als altres, tot el dia a casa. Un dels aspectes que més va canviar va ser l'oci. Ens van prendre d'un dia per l'altre molts dels elements que contribuïen a relaxar-nos i a passar-ho bé. I als esports també ens va afectar.
Perquè encara que tres mesos després d'esclatar tot tornés la lliga de futbol, sense públic i en condicions molt diferents a les conegudes, en plena desescalada, no era el mateix. Perquè encara que sembla que sense Messi mitja humanitat no pugui viure, el futbol no ho és tot. I malgrat que durant el juny i el juliol feia passar l'estona millor que setmanes abans, es trobaven a faltar estats d'ànim que encara no hem pogut recuperar.
I jo trobo a faltar aquelles setmanes, o dissabtes o diumenges, en què no m'assabentava de tot. En què estaves pendent del Baxi, o del Barça, o de l'Espa-nyol i no podies seguir la lliga d'handbol, o la d'hoquei patins, o quina bogeria havia fet Kilian Jornet, o què havia fet l'equip del poble, o quin rècord del món d'atletisme o natació havia caigut, o qui anava primer a les lligues locals i territorials de bàsquet, de tanta densitat d'esports com hi havia. Aquest no atrapar-m'ho tot encara el trobo molt a faltar. Ja falta menys perquè torni.
