08 de setembre de 2020
08.09.2020
Regió7

Superar el desencís

07.09.2020 | 23:27
Superar el desencís

No, Catalunya no és un país fracturat i escindit. Qui vulgui veure una societat trencada que vagi a Sud-àfrica, al Nord d'Irlanda, al Líban, a Israel-Palestina, a Guatemala o als mateixos Estats Units d'Amèrica. Països on l'adscripció nacional/ètnica s'obté en néixer, és per a tota la vida i determina a quin barri viuràs, a quina escola aniràs, qui seran els teus amics, qui votaràs, a quin deu resaràs, on treballaràs i en quina forquilla d'ingressos et mouràs. Societats amb dues (o més) comunitats clarament marcades i on l'empatia entre les persones d'una i altra és escassa i la violència, freqüent.

La Catalunya postprocés no té res a veure amb tot això. Aquí, a les escoles, als llocs de treball, a les festes, a les famílies, als clubs esportius o als barris, hi ha de tot, partidaris de la independència i partidaris de romandre a Espanya. En alguns llocs i àmbits la proporció està més decantada cap a una opció i en d'altres cap a l'altra, sí, però no hi ha una línia clara que divideixi la societat en dues meitats irreconciliables, i si hi ha hagut casos de violència civil han estat escassos, lleus en les conseqüències i protagonitzats gairebé sempre per la minoritària extrema dreta espanyolista. El que hi ha, això sí, és una discrepància profunda sobre un tema concret, un desacord semblant en dimensions, en conseqüències i en nivell de tensió política i social a la qüestió europea (el Brèxit) a Anglaterra. I en democràcia la divergència d'opinions, per molta càrrega emocional que impliqui, no hauria de fer por a ningú.

Durant els darrers anys els dirigents independentistes s'han hagut de sentir a dir mil vegades que portaven el país a la confrontació interna i que havien creat un problema de convivència. Res més lluny de la realitat. Potser no som (ni tampoc ho érem) un sol poble en el sentit més metafísic de l'expressió, però som, sens dubte, una sola comunitat, un sol país.

El que segurament no van calcular prou bé, els líders, organitzacions i think tanks que van portar el país fins a l'1 d'octubre del 2017, són les conseqüències negatives per a la moral de la pròpia tropa. Potser és una percepció personal, però em trobo encara ara molta, moltíssima gent profundament desencisada i decebuda; independentistes, nous o vells, que van veure a tocar el seu somni polític i que encara ara no s'han refet de la patacada. Cap d'ells ha canviat d'opinió sobre aquesta particular qüestió, però allò que fa tres anys era il·lusió, ganes d'implicar-s'hi i optimisme, és ara acritud, passivitat i frustració.

Soc dels que pensen que una mica d'engany, de fer veure que ho tens tot més controlat del que realment ho tens, és moltes vegades útil i necessari, i que sense el prometedor «s'aplicarà el resultat» segurament no s'hagués produït una mobilització ciutadana tan extraordinària i exemplar i una resistència a la barbàrie tan admirable i colpidora. No vam saber preveure, però, els profunds efectes emocionals de la decepció viscuda i encara ara l'independentisme en paga les conseqüències en forma d'enfrontaments interns innecessaris, desqualificacions encreuades i desmobilització.

La tardor del 2017 ens va fer a tots més savis i conscients. Ara sabem millor que abans quin país tenim, a quina mena d'estat ens enfrontem i amb quines (poques) complicitats internacionals comptem. A l'independentisme li toca de nou picar pedra, reconstruir organització, explicar-se millor, cercar aliances i aixecar la mirada. I per fer-ho cal que superi d'una vegada la ressaca del 2017, que parli clar, que renunciï a l'autoengany i que abandoni definitivament l'èpica de pa sucat amb oli. Que passeu un bon 11 de setembre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit