El terme «minoria» és òbviament relatiu ja que va en funció del context, però entenem que en el nostre cas la catalanitat és demogràficament minoritària dins d'uns estats -l'espanyol i el francès, sobretot- on hi ha una altra cultura nacional dominadora i hegemònica. En el llarg, feixuc i complex recorregut per sobreviure dins d'aquest àmbit polític, els dirigents catalans i la societat civil hem assajat diverses fórmules, però sempre partint d'una posició poc o molt feble. Entre altres raons perquè tampoc les elits nostrades no han pogut ser prou influents, ni econòmicament ni políticament en aquest estat. També perquè som històricament una societat de pas, mestissa, que és garantia de supervivència en el temps (perquè a poc a poc s'hi va incorporant gent nova), però alhora molt més difícil de compactar quan cal fer una passa decidida endavant.
A partir d'aquí hem anat donant voltes i més voltes per justificar la nostra voluntat d'autogovern. I sempre s'ha buscat un cert acord amb qui precisament no te'l vol donar de cap de les maneres per orgull i per necessitat. Ha estat debades. Una de les maneres que l'Espanya castellanocèntrica ha tingut per justificar l'estat de coses que secularment l'afavoreix ha estat negar l'existència d'altres realitats nacionals que no són les seves, reduint-les a unes peculiaritats regionals. I aquí tampoc s'ha insistit prou internacionalment que hi ha un conflicte nacional, no només econòmic i polític. Hom s'ha dedicat especialment a parlar de democràcia, drets civils, etc. Crec que ja seria hora de canviar d'enfocament. No perquè canviant-lo la cosa es resolgui fàcilment, però ben segur que almenys clarifica a dins i, especialment, a fora.
Caldria, doncs, modificar l'estratègia discursiva i posar molt més en valor l'ocupació històrica de les terres catalanes que té un punt clau i definitiu el 1714. Si llegim el nou llibre de l'historiador Josep M. Torras i Ribé, Miseria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808) (ed. Rafael Dalmau), veurem clarament una societat vençuda i castigada amb l'espoli fiscal, realitzat a partir del cadastre, clarament abusiu i desproporcionat. Un marc, doncs, de penúria i de colonialisme pur i dur que convé divulgar. Com també una realitat formada per les queixes i la resiliència dels gremis d'aleshores, al costat dels col·laboracionistes aprofitats del règim de Nova Planta imposat amb sang i foc. No es tracta pas de negar que les relacions entre els pobles i regnes peninsulars no existissin, però sí fer evident, aquí i arreu, que la unificació ha estat de sempre forçada i criminal.
Tot plegat ens hauria de portar a aprofitar amb més convicció l'actual decadència de l'imperi espanyol, que es troba ja en la darrera fase històrica i està a punt d'esclatar. I, quan sigui el moment, apel·lar a la «causa justa» que permeti l'autoalliberament de la nostra minoria nacional. Les futures resolucions dels tribunals europeus de justícia i de drets humans ho podrien afavorir i ja s'hauria de modular des d'ara l'estratègia. Confio que algú ja hi està treballant.
Deixem-nos, per tant, de romanços i qui després vulgui mantenir les relacions personals, econòmiques i culturals amb la resta de pobles hispànics que ho faci des de la llibertat i des de fora estant. Ben segur que seran d'aquesta manera molt més sanes i profitoses per a ambdues parts.
