Aquest estiu hem estat repetidament testimonis d'uns fets als quals no estem gaire acostumats: aglomeracions en determinats llocs turístics de la Catalunya interior. Al Berguedà, al Pedraforca i els Empedrats (al Parc Natural del Cadí-Moixeró), al pantà de la Baells o a Pedret -entre d'altres- hi ha hagut molt altes afluències de visitants. El mateix ha passat en indrets del Ripollès, la Garrotxa, la resta del Pirineu i determinats espais de les comarques centrals.
La sobrefreqüentació ha causat preocupació al territori, perquè ha vingut associada a problemes de mobilitat, de seguretat (han augmentat els accidents i s'ha incrementat el risc d'incendis), de salut pública (perill d'extensió de la covid), de brutícia i de danys al medi natural, per no parlar de la incomoditat o a vegades fins i tot la impossibilitat de gaudir d'aquests recursos -tant per als turistes com per als mateixos habitants de les comarques en qüestió.
Ara bé, la massificació és només una mala notícia? Al capdavall, indica interès pels nostres actius (el nombre de turistes del país s'ha disparat) i ganes de la gent de gaudir-los i fer-se'ls seus.
Per tant, davant d'un fenomen que es pot repetir els mesos i anys vinents (recordem què passa durant les temporades de bolets i de neu) i que té aspectes positius i negatius, què hi hauríem de fer?
La clau està a gestionar les concentracions excessives de gent en aquests llocs que es poden col·lapsar. Això passa per regular-ne l'ús i controlar-lo amb vigilància (com s'ha fet aquest estiu a la riera de Merlès, per exemple), quelcom que pot incloure la limitació d'aforaments o del temps d'estada. També passa per facilitar un accés ordenat i pacífic als indrets: en el cas de Pedret, posem pel cas, la prohibició del pas de vehicles es podria complementar amb un servei de trenet-llançadora que portés la gent des de Berga fins a Pedret i viceversa. Igualment, s'han d'incrementar els serveis de neteja i de condicionament (començant per l'aparcament) dels paratges afectats. Tot això, és clar, requereix planificació i mitjans.
Però paral·lelament a tot això, hem de redistribuir els fluxos de visitants vers altres destinacions, diversificant l'oferta que es posa al seu abast i enfocant cap a aquest objectiu -i cap al de sensibilització cívica- la comunicació pública i la tasca de les oficines i serveis de turisme. Tenim llocs magnífics que són força desconeguts o resten oblidats. Hem de donar-los a conèixer i promoure'ls per tal que tots els visitants no es concentrin en pocs llocs.
I hem de crear valor afegit i activitat econòmica al voltant d'aquests moviments de persones: la despesa que els turistes estan fent sobre el terreny és encara minsa, i no rendibilitzem prou la seva vinguda -que hauria de servir per crear llocs de treball i per fer visible i comercialitzar els productes del territori.
En resum, necessitem més que mai el turisme i volem consolidar el renascut interès per les nostres contrades, i a més hem de fer possible que aquells que hi resideixen puguin gaudir del seu patrimoni natural, alhora que hem de cuidar i preservar el medi. Els tres objectius són compatibles si es treballen proactivament, sumant forces i de forma coordinada (institucions -locals i nacionals-, ciutadans, empreses i entitats) i amb intel·ligència. Llavors, tenir indrets que atreuen molta gent no serà tant un problema com una oportunitat.
