Barcelona és un bon lloc per badar, una ciutat suma de barris i ravals que, en el transcurs dels anys, l'han fet variada i singular. Passejant per la part «pija» i alta de la ciutat vaig topar amb el carrer d'en Marià Cubí, més conegut com el carrer Cubí, situat a la zona baixa del barri de Sant Gervasi; i ho posa així tal ho he escrit, sense esmentar el Dr. Marià Cubí, que ho era, i darrere aquest nom s'amaga una història lligada a la psiquiatria, la criminologia i un afany de saber.

El Dr. Cubí fou un seguidor de les teories d'un professor alemany amb cognom ben familiar i fàcil de recordar per als catalans, Franz Joseph Gall, s'ha de pronunciar germànicament. El Dr. Gall va ser el líder i impulsor, cap a la segona mitat del segle XVIII, de la frenologia, que buscant correspondències anatòmiques del sistema nerviós central, i sense cap tècnica que permetés explorar el cervell, va intentar amb les mans explorar el crani de les persones, no podia arribar al cervell, i va dictaminar que 27 zones del crani es corresponien amb diferents capacitats dels humans com la percepció, l'autoperfeccionisme, la capacitat de reflexió, la irritabilitat i l'autodestrucció, i així fins a 27 característiques. De fet, d'aquí va esdevenir els cos teòric que el caràcter, la manera d'actuar de les persones, estava ben relacionat amb la forma del crani, i amb l'exploració tàctil tenien una eina efectiva per entendre la conducta humana, de fet una base per considerar-lo el fundador d'una escola de criminologia.

Per què ens comportem d'una manera determinada i, sobretot, trobar-ne la causa ha sigut de sempre una preocupació constant del coneixement humà.

El Dr. Marià Cubí, ja al segle XIX, va ser el frenòleg més famós del país, un estudiós de cranis de presoners en institucions penitenciàries dels EUA. Conegut internacionalment, va retornar a Espanya i, per a més fama per a ell, va estar quasi un any tancat a presó per ordre del Tribunal Eclesiàstic de Santiago de Compostel·la. Coneixent les seves teories, que sostenien que: les facultats de l'ànima són innates, el cervell és l'òrgan de l'ànima, l'ànima manifesta diverses facultats que exercita a través dels òrgans del cervell, la grandària i forma del cervell estan en funció de la grandària i forma del crani, i que tota facultat de l'ànima té el seu llenguatge especial, encara se'n va sortir prou bé, la Inquisició Espanyola encara treballava.

Aquí va topar amb els dos grans opositors de la frenologia (o coneguda, al principi, craniologia): els primers, les associacions científiques, que mostraven que afectacions en determinades zones del cervell influïen en activitats motrius i sensorials; l'altre grup opositor fou l'Església catòlica, que no acceptava que l'anima i la ment tingués lloc o es diposités en un substrat físic.

Amb l'arribada de la Il·lustració, i l'aparició de la recerca basada en la ciència, va fomentar aquestes diferents visions, que amb tota la bona intenció no sempre trobaven sortides basades en l'evidència. Vaja, com avui en dia, en què per trobar respostes científiques també apareixen teories que en mans de bons i qualificats xarlatans confonen la població: una mica de paraciència, una bona capacitat d'explicar-ho i ja tenim les bases per tal de donar resposta a situacions que requereixen temps per ser validades, busquem respostes immediates per creure-hi. Em permeto badar, de manera distreta, breu i sintètica, en una època que m'ha permès badar en un carrer de Barcelona.